El funeral de Carlos Mazón - loclar

El mal anomenat funeral d'Estat que va organitzar l'equip de Pedro Sánchez, diuen que per a recordar i homenatjar les víctimes de la gota freda que va afectar huitanta pobles de València, en complir-se un any d'aquell fatídic 29 d'octubre, va anar en realitat el funeral del president del Consell, Carlos Mazón. L'enrarit clima polític que embolicava a la Presidència de la Generalitat en els dotze mesos següents a les inundacions, amb repetides manifestacions i concentracions, tant al carrer com en els mitjans de comunicació, havia arribat a tal punt de crispació que si Carlos Mazón, blanc de tots els dards, acudia al monclovita homenatge a les víctimes, com era la seua obligació per ser la màxima autoritat de la Comunitat Valenciana, malament. Però, si cedint a les pressions i exigències d'associacions de víctimes, així com a les declaracions de càrrecs socialistes i compromiseros -- tant donava que ho diguera una ministra com qualsevol altre dirigent d'un grup de l'oposició, el president Mazón decidia no acudir a l'acte, pitjor.

L'acte d'homenatge, que es va dir era per a recordar a les víctimes i així va ser dau anunciat, amagava subreptíciament un maquiavèl·lic parany que allí es va escenificar. Va ser suficient que alguns familiars s'esplaiaren llançant a plens pulmons insults com a “assassí, covard, cabró, rata, fill de puta…”, perquè l'objectiu de l'acte es vera complit per a qui el va organitzar: Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, estava assistint al seu propi funeral. Si encara tenia algun dubte la direcció nacional del Partit Popular sobre si era possible o convenient la continuïtat de Mazón en la Presidència del Consell, després d'haver depositat en ell la direcció de plans i esforços per a fer possible la recuperació dels danys, els insults que es van llançar en contra seua van sonar a Gènova com un colp letal. A partir d'eixe escarni, televisat en directe per TVE, Alberto Núñez Feijóo es debatia entre continuar donant-li suport o demanar-li que dimitira. Els crits que va haver d'escoltar Carlos Mazón, assegut en tercera fila, van acabar per fer-li comprendre, estant encara sota les altes voltes de l'edifici calatraveny, que es prenia un temps de reflexió.

Els errors comesos en la vesprada del 29 d'octubre i els crits i insults, escoltats i repetits en estereofonia en la Ciutat de les Arts, no li van deixar maniobrar que no fora llançar la tovallola. Els esforços de tot el Consell, a més del fitxatge del tinent general Gan Pampols, tractant de pal·liar els danys, ajudant als damnificats i reparant infraestructures, mai van ser considerats suficients per les víctimes ni pal·liatius del seu dolor insuperable. Es van denunciar com carents d'empatia i no van valorar els intents, per tímids i insuficients, de crear ponts amb les associacions de víctimes. A més, oposició i víctimes van aconseguir que gran part de l'opinió pública acceptara com a única veritat que la causa de la tragèdia, més enllà de la fúria deslligada per pluges que van superar els 700 l/m², fora el que no s'havia llançat dins del termini i en la forma corresponent l'alerta.

Un any després, continua resultant incomprensible als ulls de tot aquell que no els cobrisca partidistament amb un antifaç per a no voler veure la realitat, que el major error de Carlos Mazón va anar no alterar la seua agenda i mantindre un esmorzar amb la periodista Maribel Vilaplana per a oferir-li l'adreça d'À Punt. Va poder justificar-se el president en un primer moment, dient que se'l va informar que les pluges es desplaçaven cap a Conca i remetia el perill, però una vegada constatada la intensitat dels xàfecs i els desbordaments a Utiel, tal com ja estava informant en aquells mateixos moments la radiotelevisió valenciana, el president del Consell degué tornar al seu despatx i posar-se al comandament. A l'error de mantindre el menjar es va sumar la falta de suport del seu més directe equip de col·laboradors i assessors, de no avisar-li amb la urgència i gravetat que l'assumpte requeria. I si per via telefònica es va produir l'avís i no van veure que el president entenguera l'abast dels desbordaments, havien d'haver-se presentat en el restaurant traient-lo d'allí encara que fora a empentes.

Però res d'això va ocórrer. I si greu va ser seguir en el dinar, tot i la que ja estava caient, més ho van ser les versions que el mateix Mazón va anar donant en successius dies, cadascuna d'elles distinta a l'anterior i introduint dubtes sobre quan deia la veritat o quan tractava de camuflar-la. I, a més, sentint-se atabalat i confós a mesura que creixia el nombre de víctimes. A partir d'ací, la desconfiança i el descoratjament a les quals es va unir la labor de sapa dels grups de l'oposició oferint-se com cirineus a les víctimes, va anar en augment. Resulta cridaner, i convé recodar-ho als oportuns efectes dels canvis d'opinió que es van produir. Una setmana després de les inundacions la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, i secretària general del PSPV-PSOE, Diana Morant, va anunciar el seu suport als Pressupostos de la Generalitat Valenciana per a 2025. En la Cadena Ser ho va afirmar de mode taxatiu: “No tinga cap dubte. En l'emergència no s'entendria una altra cosa que la unitat”. És més, va dir estar a la disposició del president de la Generalitat, Carlos Mazón: “Pot comptar amb mi”.

Unes paraules, les de Diana Morant, que es van torçar i van donar la volta completa una vegada que el seu partit va veure la rendibilitat política que podia aconseguir no sols abandonant a Mazón sinó tractant de fer-lo únic responsable de les morts. Amb Mazón en el blanc de la diana, les altres responsabilitats de la tragèdia, imputables als governants que van decidir no fer les obres i infraestructures que haurien evitat els últims desbordaments, van anar quedant-se solapades. No obstant això, res de quant es degué fer i no es va fer, sobretot les obres d'infraestructures, projectades i fins pressupostades en diversos moments i pels governs socialista i popular per a llevar-li al barranc de Poyo la seua vocació assassina, així com a altres rambles i llits tant del Xùquer com del Magro, ha sigut deliberadament omés i els culpables de tanta inacció no han sigut objecte, almenys fins al moment, de retret polític ni cap investigació judicial.

Tampoc s'ha volgut furgar ara com ara, en els errors de predicció de l'Agència de Meteorologia, ni en la falta de vigilància de les conques desbordades. Portada d'ABC del 20 de setembre de 2025: “La Confederació del Xúquer confessa que mai va alertar sobre el perill del barranc del Poyo”. La jutgessa Nuria Ruiz Torroba, que instrueix la causa de la dana en el Jutjat número 3 de Catarroja, no ha tingut a bé dirigir la investigació sobre eixes obres i infraestructures que no per no haver-se fet en el seu moment, alguna responsabilitat haguera d'establir-se sobre els qui van decidir no fer-les, al·legant maldestrament els pocs beneficis que anaven a suposar unes inversions milionàries, quan no apel·lant a raons ecològiques. Si de la tragèdia del 29 d'octubre de 2024 no s'obtenen les convenients lliçons i no s'escometen els projectes anti-riuades, aquestes poden tornar a produir-se en qualsevol moment i en eixe moment ja no estarà Mazón al qual culpar de tots els danys.