Advertència prèvia a les hordes d’animalistes: espereu abans de desenvainar. Vull al meu gos, que tinc estirat al meu costat. Com fa cada vegada que m’assec davant l’ordinador. Li agraïsc la seua fidelitat, vigilància, companyia, ferocitat i fins i tot les seues llepades a destemps. És un gos bilingüe al qual em puc dirigir en valencià i en castellà. I em fa cas en ambdues llengües, cosa que ve a demostrar la seua intel·ligència i facilitat per als idiomes. Encara més en el seu cas, sent com és un pastor alemany. Li prodigue les cures que es mereix perquè es mantinga sa i àgil. I espere que l’úlcera de la seua cua, que està sent analitzada, no tinga cap maligenitat i que, amb les pertinents cures veterinàries, cure prompte i bé.
Dit tot l’anterior per no ser considerat poc amic dels animals, afegisc que tampoc em sent afectat pel Síndrome de Noé, el que caracteritza tots aquells humans que estimen en excés els animals i que, en el cas concret de la passió per les mascotes, es coneix com a petofília. Als anys seixanta del segle passat molts paisans ontinyentins consideraven una anomalia tindre allotjat un gos en la mateixa vivenda. El pintor Antonio Ferri, que continua actiu als 87 anys, tenia un dàlmata a sa casa del carrer Dos de Maig i va haver d’escoltar algun que altre comentari poc agradable cada vegada que el tragué a passejar.
Davant de moltes cases de llauradors del nostre terme municipal es podia veure un gos, o més d’un, subjecte per una cadena que l’amarrava i sense més protecció davant el sol i el fred que mig bidó d’oli per a ensimatge. O un bidó ja inútil per a emmagatzemar vi. I, en el millor dels casos, una caseta de fusta o de rajola. “Calla!” era l’ordre que rebia si els seus lladrucs, avisant que arribava un estrany a la finca, li semblaven excessius a algun dels seus habitants, que podia afegir a l’ordre de silenci el llançament d’una pedra. I com no recordar —si més no per part dels majors— que cada vegada que un circ plantava la seua carpa a la nostra ciutat, la majoria incloïa espectacles de feres ensinistrades, i era sabut que es podia entrar gratis a canvi d’entregar un gat, que passava a formar part del menú dels felins?
D’aquelles animalades sense autoria, que la Llei de Protecció Animal sanciona amb severitat, una part important de la nostra societat s’ha convertit en animalista. Com ho demostra la xifra superior als deu mil gossos que hi ha a Ontinyent i que es troben proveïts del corresponent xip i de les vacunes obligatòries, tal com va publicar LOCLAR l’any passat. Un amor que, aprofundit, es manifesta també en els casos d’ailurofília, que encara no apareix en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola però sí en Google i que, en complicitat amb la IA, assenyala que “és l’amor o la profunda fascinació pels gats, provinent de les paraules gregues ailuros (gat) i philos (amor)”.
La família de doña María Teresa Castañeda Gil, morta a la Corunya el passat 21 d’octubre, devia conéixer molt bé l’ailurofília de la seua mare i àvia, fins al punt d’incloure en l’esquela que van manar publicar a La Voz de Galicia al seu “besnét-gat Bitelchús”, que figura només per darrere dels seus fills Teté i Pancho i el seu nét Emilio, i per davant de “la seua germana Mabel, cunyada Flora, nebodes i resta de la família”. Ignore —i molt que ho sent— les raons per les quals la finada gallega “batejà” el seu gat com Bitelchús, del qual he sabut que era o és “un fantasma histriònic, desagradable, barroer i repugnant que treballa com a bioexorcista independent, un espantador professional de persones vives”. Definitivament, un gallec és un personatge del qual no saps si puja o baixa per una escala, i doña María Teresa —que en pau descanse, faltaria més— devia ser-ne una d’elles.
