Al març de 2026, l’Ajuntament de Bocairent va iniciar les obres per a convertir els bancals urbans perimetrals entre la Cava de Sant Blai i les Covetes del Colomer en zona d’esplai públic. La publicitat sobre el projecte emesa pel consistori local parla de crear “un corredor verd” tot i que les mateixes obres trenquen els bancals i desmunten la seua topografia original.

Així mateix, es destaca que el projecte posarà “en valor els horts municipals” mentre que probablement els convertirà en un parc temàtic. La conversió dels bancals en un pati d’esbarjo es complementa amb el muntatge de jocs infantils, bancs, papereres i baranes de plàstic escampades per una zona de dimensions considerables que no tindrà cap manteniment addicional, segons va reconéixer el consistori. I això quan els veïns portem dècades reclamant solucions per als desperfectes, ruïnes i l’abandó que patixen zones senceres del casc antic.

En resposta, l’equip de govern local ha realitzat una sèrie d’intervencions al voltant del casc antic, sovint en benefici del visitant ocasional, malgrat perjudicar el paisatge mil·lenari propietat de tots els habitants. Durant les dos últimes legislatures s’han construït almenys set miradors i cinc parcs d’estils heterogenis que poc o res tenen a veure amb l’entorn original. Gràcies a les subvencions públiques provinents dels impostos, estes obres han creat un efecte estrident en l’estètica de l’entorn. On abans existia una harmonia evocadora del pas dels segles, ara existix un conjunt confeccionat amb elements dissonants.

Paradoxalment, totes estes actuacions s’emmarquen dins del que l’ajuntament denomina “el pla de desenvolupament de turisme sostenible”. Ja entrem en terreny d’ambigüitats semàntiques quan la definició del terme “sostenible” s’ajusta més en la pràctica a la descomposició del lloc que a la seua conservació. Tal és el cas dels bancals perimetrals del barri medieval, que constituïxen un sentit identitari elemental per als habitants de Bocairent digne de respectar i de valorar com a patrimoni mil·lenari singular. Així es recull en la Carta Mundial de Turisme Sostenible de Vitòria: “els valors del lloc de destinació es preserven mitjançant la delimitació de processos que monitoritzen els canvis, analitzen les amenaces, riscos i oportunitats per tal de no alterar sinó sostindre la identitat de les destinacions”.

És més, segons la mateixa carta, “els organismes de governança, inclosos els consistorials, haurien de planificar mitjançant un procés participatiu de col·laboració entre totes les parts interessades, sobretot amb les comunitats locals, perquè influïsquen en com el turisme es desenvolupa i es gestiona”. En el seu moment, i per a cobrir este requisit, l’ajuntament va realitzar una consulta per internet i un acte presencial al mercat municipal durant dos dissabtes consecutius. En el primer cas van rebre 203 respostes i en el segon van respondre 20 persones d’una població de 4.179; és a dir, que la participació va ser del 5% aproximadament. Així s’explica com el consistori local continua escometent actuacions totalment innecessàries, que soscaven el patrimoni local en pro dels seus plans per al turisme, perquè sap que compta amb la complicitat de la majoria de la població. Entre la conformitat, la impotència, la indiferència i el mutisme generalitzat, cal recordar que una de les entitats que més ocupació genera al poble és el mateix ajuntament.

En El Reino Venidero, JB Ballard va escriure: “En la societat actual de la improductivitat i el predomini de la marca, la política es ven al detall mitjançant una campanya de publicitat que elimina la necessitat d’un producte. Per tot arreu regalimen els somriures, la música ambiental, fins i tot l’engany. A la gent li agrada que l’enganyen. Li recorda que tot és un joc”.