Convenç a l'artista noruec Öder Fla per a passejar pels camins del disseminat del nostre Ontinyent. Ha tornat a la nostra ciutat quan el calos és més acusat i capaç de fondre l'esperit més temperat. Torna cada any a mitjan juliol perquè té comprovat que és quan les xixarres canten amb major afany. Ell fa com els rèptils de sang freda que busquen la complicitat del Sol. “La gent es queixa d'eixos quaranta i tants graus, com els del passat cap de setmana. Mai fa calor al gust de tots. A mi m'encanta i per això vinc tots els anys fugint de la frescor del meu país”.
Caminem quan no ha començat a convertir-se en aclaparament el passeig. Passat uns minuts, em fa una observació: “Per què es llancen tants objectes per estos camins omplint-los de papers, plàstics, envasos, paquets de tabac? No poden desfer de tot això quan arriben a les seues cases en comptes de tirar-los per tots costats?”. Afig a les seues preguntes la recollida d'algunes llandes que han quedat laminades pel pas i pes de pneumàtics. Les fica en una bossa, inseparable de les seues passejades, i se'm queda mirant l'estupefacte que m'ha deixat. “Material per a una altra obra meua. No et diré res més, de moment”.
Continuem caminant. “Has vist alguna etapa del Tour de França?”, em pregunta. Sí, li dic. I ho he fet amb l'admiració de veure la força del corredor eslové Tadej Pogacar, que ha guanyat la carrera i sis etapes, igual que ja va fer durant el Giro d'Itàlia que també el va guanyar, demostrant una abrumadora superioritat que espere i desitge no es veja afectada per cap estimulant o similar com els usats per uns altres per a anotar-se triomfs fraudulents, com va ocórrer amb el nord-americà Llance Amstrong, el pitjor cas de dopatge en el món del ciclisme”.
Öder és de la mateixa opinió. Es declara rendit admirador de Pogacar. “I també de la realització televisiva –diu-- perquè els francesos fan de la seua prova ciclista, la més important del món, propaganda de tot el seu país. La seua tele no sols et permet estar veient la competició des de dins, com si fores a bord d'una moto en la qual viatja un operador de càmera de televisió. També per les vistes aèries que capten des d'helicòpters i drons, per a oferir els meravellosos paisatges d'una terra que sent preciosa com és, té la servitud d'estar habitada per uns individus que sempre m'han semblat antipàtics, sobretot els parisencs.
Quan ja portava recollida mitja dotzena de llandes, Öder em fa una reflexió que li avance que amb el seu permís l'aprofitaré en el meu pròxim Carrer Major. Ací la deixe anotada: “No podria ser que en part eixos desaprofitaments hagen sigut llançats per uns pocs ciclistes i molts més per conductors de cotxes que, una vegada consumida la beguda, fan el mateix que els corredors del Giro, del Tour, de la Volta a Espanya que a acabar el bidó el llancen fora de la carretera?”. Eixa és la pregunta que fan veu alta. Abans que em done ocasió de respondre, ell continua perorant.
“Els bidons amb líquid del qual beuen els ciclistes pesen uns pocs grams una vegada buidats. Per què no ho entreguen al cotxe de suport del seu equip quan recullen un altre ple? Seria una estupenda manera de donar suport a l'economia circular, el reciclatge, en comptes de fomentar el balafiament, encara que no crec que mai haja sigut eixa la intenció dels equips i els seus corredors, però el gest de llançar els recipients, que es repeteix moltes vegades durant la retransmissió de cada etapa, no és gens aconsellable”.
Noruega, el país natal d'Öder, té fama per la neteja dels seus carrers i la preocupació de les seues gents i els seus governants per la preocupació pel medi i de l'ambient sencer. Em permet comentar-li a l'amic un fet que els majors recordarem no sense una certa nostàlgia. Quan acudíem a la botiga del barri, de les quals una vegada tancada la de Fuset no recorde que ens quede alguna més en el nostre Ontinyent, ho féiem en moltes ocasions per a comprar una botella de llimonà, que era eixa la nostra peculiar manera de denominar la gasosa. “Has portat el casc?, ens preguntava el botiguer. I el casc buit i mil vegades tornat a omplir, era en aquells temps la nostra aportació a la reutilització dels envasos que tenien un valor. En aquells anys, no sabíem res de plàstics i cartons en el número i quantitat amb què ara omplim contenidors que, al seu torn, ompliran recintes i depòsit. Això en el millor dels casos, perquè segons es comenta, quan les plantes de reciclatge no poden atendre tot el material que els arriba, acaben per botar-lo en abocadors de fems.
Curiós personatge aquest Öder Fla les reflexions del qual sempre m'han semblat oportunes i enginyoses, tant o més que la seua obra artística que acaba indefectiblement en mans noruegues on és benvolgut i cotitzat. “I ací, li dic, també ho serien si t'animares a exposar-les”. “Un altre any”, és la seua evasiva resposta. “He vingut a descansar buscant eixa meravellosa calor que tant detesteu”.
