El PSOE i la presumpció de culpa - loclar

De la vicepresidenta primera del govern de Pedro Sánchez, María Jesús Montero Cuadrado, sempre cal esperar la més histriònica declaració --molt en la línia dels Óscar Puente i López-- que sol acompanyar de gestos tan còmics com el catàleg de colorets que es dona en el rostre. Aixi i tot, això de menys és la seua estètica. La resta, la seua facilitat per a fer comentaris incompatibles amb els valors democràtics i constitucionals. L'absolució de Dani Alves pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, li ha provocat que la boca se li omplira de tonteries, com ho és la d'anteposar com a argument jurídic la declaració d'una dona (que va recalcar era jove) a la de presumpció d'innocència. Una conseqüència afegida al desastre que ha demostrat ser la Llei del Sí que és Sí, tan del gust de l'altra Montero, Irene, que continua pregonant les bondats del seu avortament legislatiu, tot i la rebaixes de pena, tota una ganga per a més de mil condemnats. Que la decisió del TSJC que absol a l'ex jugador del FC Barcelona la signen tres dones i només un home, deixa a totes les montero, montera i monteres sense el seu recurs i matraca tan habitual de culpar a magistrats machirulos.

El menyspreu de dirigents socialistes a la presumpció d'innocència té en la biografia de l'alcalde d'Ontinyent un capítol determinant que convé recordar per a enrogiment d'alguns amnèsics. I amnèsiques. Els que van ser seus van negar a l'alcalde d'Ontinyent i president de la Diputació de València, la presumpció d'innocència des del minut un del cas Alqueria, una maniobra orquestral en la foscor, que ha de ser posada com a exemple de salvatge cacicada, en la qual molt van haver de veure l'ara imputat José Luis Ábalos, en   aquell moment ministre i secretari d'organització del PSOE, el president Ximo Puig, i algun periodista que va prestar la seua ploma per a vendre l'estratagema per a derrocar a Jorge Rodríguez i que tan pèssim rèdit polític i personal li ha suposat al PSPV-PSOE, que encara ranqueja a Ontinyent i comarca per la seua pròpia culpa

Per molt que proteste la vicepresidenta primera de Sánchez, la presumpció d'innocència manté la seua plena vigència. Vegen-se els articles 24 de la Constitució Espanyola i l'11 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Que la vicepresidenta en les seues paraules aposte per conculcar la nostra Constitució no hauria de sorprendre'ns quan és el propi govern del qual ella forma part, la que la incompleix de mode flagrant, tal com està fent Pedro Sánchez al no presentar al Congrés el projecte de Pressupostos de l'Estat, que ja no va presentar l'any passat i no sembla, a la vista de com li les fan passar els seus socis de govern, puga fer-ho per a aquest 2025. Això sí res de fer el que el mateix Sánchez exigia amb la desimboltura que li caracteritza–sempre la maleïda videoteca – a Mariano Rajoy, que sense pressupostos havia de convocar eleccions. No s'aplicarà Sánchez a si mateix la seua antany exigent recepta, però almenys podria tindre la decència i no aportar excuses tan anti-parlamentàries com que “no volen fer perdre el temps”, segons la insòlita, chusca i d'allò més alegre excusa de la ministra Pilar… Alegría.

Arribar a major és una benedicció i més si la salut acompanya. Molt pitjor és quedar-se en el camí. Molt mala cosa és no saber envellir a temps. Retirar-se en el moment adequat és una sàvia decisió i més quan els signes de vellea comencen a fer de les seues. Acabem de viure un penós pugilat entre dos ancians i el resultat no pot ser més deplorable. El Rei Joan Carles I demanda al president càntabre de les anxoves, Miguel Ángel Revilla, per calúmnies. Aquest es regira contra l'Emèrit i passa a l'atac. Patètic. Retirar-se a temps és un savi consell. El 30 de maig de 1968 el catedràtic Rafael Calvo Serer va publicar en el diari Madrid un article amb el títol “Retirar-se a temps. No al general De Gaulle”, en el qual no sols es referia al president de França, sinó que també aconsellava a Franco a fer el mateix.

El Moviment mai va perdonar al destacat membre de l'Opus Dei el seu comentari i la va emprendre contra el diari amb multes, censures i tancaments administratius fins al seu clausurar al novembre de 1971. M'ha vingut a la memòria això del “retirar-se a temps” com una necessitat imperiosa que tots, segons anem complint anys, hauríem d'aplicar-nos els majors. Això no vol dir que la jubilació siga temps de renúncia, apatia, de deixar de costat agilitats que sens dubte ajuden a mantindre actiu el cos i l'ànima. No, però virtut és respectar els propis cabells blancs.

El currículum de Joan Carles I, fonamental i molt d'agrair pels espanyols de bé en facilitar una Transició modèlica, va quedar tacat per les seues moltes relliscades de bragueta i cartera. Revilla ha aprofitat la tontorrona demanda del Rei Emèrit per a xuplar cambra i demostrar-nos que els anys no li estan asseient res bé. Retirar-se a temps sol ser una sàvia decisió.