El que va de Gallardo a Jorge Rodríguez - loclar

En poc més de quinze dies els extremenys estan citats a les urnes —el diumenge 21— per decidir quin nou govern autonòmic volen. Encara que ens puga paréixer que Extremadura està molt lluny, diverses de les circumstàncies que s’han donat en les setmanes anteriors ofereixen elements sobre els quals considere interessant fer algunes consideracions. O més bé comparacions que, com sol ser norma, acabaran sent odioses. Convé confrontar el que hem vist fer a la direcció del Partit Socialista en el cas del seu dirigent extremeny, Miguel Ángel Gallardo, i amb el nostre paisà, l’alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez Gramage.

27 de juny de 2018. El president de la Diputació de València i alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez, és detingut, igual que diversos membres dels seus col·laboradors més directes, en una espectacular operació policial de la UDEF com mai s’havia vist a la nostra ciutat. I això que no hi havia yihadistes ni altra mena de terroristes entre els qui s’anava a detindre. Ningú assumirà la paternitat d’aquella macrooperació politico-policial, però si algú menciona els noms de José Luis Ábalos per acció i el de Ximo Puig per omissió, estarà molt prop d’encertar i adjudicar-los la condició de corresponsables directes.

La immediata exigència que la direcció del PSPV-PSOE, partit al qual pertanyia Jorge Rodríguez, li va plantejar tan bon punt se sabé la seua detenció i estant encara als calabossos de la Policia Nacional del carrer Zapadores de València, va ser que renunciara com a president de la Diputació i alcalde d’Ontinyent. Jorge Rodríguez va deixar la Diputació però no l’Alcaldia. Setmanes després, un tant calmades les aigües a mesura que se sabia que havia sigut molt més el soroll que les nous, la direcció socialista valenciana, per boca de José Muñoz, va assegurar a Rodríguez que repetiria com a candidat a l’alcaldia d’Ontinyent, “mentre no es revelaren més detalls de la investigació i no s’alçara el secret del sumari”, però aquest es va alçar en vespres de les eleccions de 2019 i se li va negar anar en les llistes del PSPV-PSOE. Ni tan sols li van permetre que fóra com a independent, tal com plantejà JR com a alternativa.

Vegem què ha passat a Extremadura. El president de la Diputació de Badajoz, Miguel Ángel Gallardo, ha sigut investigat i processat i al maig estarà assegut compartint banqueta dels acusats junt amb David Sánchez, germaníssim del president del Govern, Pedro Sánchez. A tots dos se’ls acusa de delictes continuats de tràfic d’influències i prevaricació. La direcció del Partit Socialista Obrer Espanyol ha sigut amb Gallardo tot el de condescendent que no ho fou amb Jorge Rodríguez. Curiosa manera d’entendre la igualtat, la fraternitat socialista i la de mesurar amb vares tan retorçudes. Perquè mentre que a l’alcalde ontinyentí se li va negar el pa i la sal, a l’extremeny se li ha permés no sols continuar presidint la diputació sinó, a més, fer-lo candidat —sense primàries ni romanços— a la presidència del govern extremeny. És a dir, tot allò que li van impedir al nostre alcalde.

Decretada la dissolució del parlament extremeny per la presidenta d’aquella autonomia, María Guardiola, en no poder aprovar els pressupostos de la seua autonomia, el Partit Socialista es va afanyar a confirmar com a cap de llista el seu secretari general a Extremadura, el mateix Miguel Ángel Gallardo, sense necessitat de celebrar unes primàries i tot i estar imputat per haver propiciat la contractació del seu germà des de la presidència de la Diputació de Cáceres.

Gallardo és un dirigent al qual podriem qualificar de personatge tan anodí com torp. Va decidir dimitir com a president de la Diputació —insistisc, no per exigència de la cúpula del seu partit com sí que van obligar Rodríguez— per fer el salt a l’Assemblea d’Extremadura i vore’s aforat, creient que així es podria defensar millor en vore’s implicat en el cas de David Sánchez. Per a poder accedir a l’Assemblea d’Extremadura, i així aconseguir el blindatge parlamentari, Gallardo va obligar a dimitir cinc companys que anaven per davant en la llista a l’Assemblea d’Extremadura. Els cinc badocs dimitiren, però el goig de Gallardo per vore’s aforat va acabar en un pou. La justícia va estimar que havia comés frau de llei i es quedà tocadet i sense l’anhelat escó.

El cas Gallardo constitueix, a la vista de la condescendència amb què l’ha tractat la direcció socialista, l’antítesi més rotunda del que li feren a Jorge Rodríguez. Recordem com a l’alcalde d’Ontinyent el seu partit li impedí ser candidat, cosa que propiciaria el naixement de La Vall Ens Uneix —que tants maldecaps i pèrdua de poder ha provocat als dirigents del socialisme valencià— mentre que al dirigent extremeny la cúpula sanchista l’emparà, el recolzà i no necessità ni un minut per confirmar-lo com a candidat a la presidència extremenya.

Pedro Sánchez no pot al·legar que la seua relació amb Gallardo fóra “anecdòtica”, com digué que ho era la que tenia amb Koldo García quan es van fer públiques les primeres de les múltiples trapaceries que es van conéixer d’aquest i José Luis Ábalos (tots dos ja a la presó), que junt amb Santos Cerdán foren els ocupants del Peugeot que van acompanyar Pedro Sánchez —el quart passatger— en el seu recorregut per mitja Espanya per aconseguir que recuperara la secretaria general del Partit Socialista.

Pedro Sánchez ha d’agrair a Miguel Ángel Gallardo els seus molts desvetlaments i tripijocs per fer del seu germà David cap de l’oficina d’Arts Escèniques d’Extremadura. Càrrec d’una responsabilitat i importància tan alta, amb la dedicació absoluta i la remuneració que implicava, que en la seua declaració en seu judicial el “germaníssim”, tal com se’l coneixia a la Diputació de Badajoz, no va saber ni tan sols on es trobava el seu propi despatx.

------------------------------------