El ja jugador del Reial Madrid, presentat aquest dimarts, Kylian Mbappé, va fer en la seua França natal unes declaracions, a les poques hores de celebrar-se la primera volta de les eleccions legislatives al seu país, pronunciant-se en contra dels partits extremistes. No es va referir de mode explícit al partit de la ultra dreta Agrupació Nacional, que havia sigut clar vencedor, però a l'esquerra francesa –i l'espanyola amb igual, i fins i tot major intensitat— van dir que el que s'ha dit per Mbappé era una crítica molt concreta dirigida en contra del partit liderat per Marine Le Pen.
I l'esquerra, siga la francesa o la nostra, s'atorga la valoració i qualificació de quant fan, diuen, pensen i proposen altres forces polítiques, associacions culturals, patronals, l'Església, el Papa i els bisbes, els sindicats que no són de classe, clubs esportius i federacions. I els mitjans de comunicació també d'esquerres, per mitjà de periodistes addictes a la causa, columnistes esquerrans quan no sinistres, i palmeros que retuiten i amplifiquen les dogmàtiques opinions monclovitas i reiteren i repeteixen les consignes d'aquells.
La Selecció Espanyola de Futbol Masculí, així explicitat perquè no hi haja dubtes ni ofenses per omissió d'altres seleccions, va aconseguir a Alemanya el seu quart èxit com a millor equip europeu. La participació i gols aconseguits, en major número i qualitat, per jugadors catalans, bascos, i navarresos (que els bilduetarres pretenen que siguen euskalduns) han sigut determinants per a guanyar a Itàlia, Alemanya, França i Anglaterra, raó per la qual milions d'espanyols ho hem celebrat amb l'ensenya rojigualda, cantant, ballant i brindant. Un espectacular triomf rematat el mateix diumenge que Carlos Alcaraz –entrenat per Juan Carlos Ferrero—aconseguia el seu segon triomf a Wimbledon.
Als únics espanyols que els ha assegut com un herpes zòster el triomf d'Espanya ha sigut als separatistes catalans i bascos. Anava a escriure “els ha sentat com un tir”, però se'm podria criticar que estava fent una borda menció a ETA, que és cert que ja no mata, però que ni ha demanat perdó, ni col·labora en l'esclariment dels 379 assassinats de la banda dels quals Otegui segur té privilegiada i sagnant informació.
El diputat Gabriel Rufián va fer referència en el Congrés dels Diputats dimarts passat, a la decisiva participació de jugadors bascos i catalans en el triomf d'Espanya. Naturalment que van ser categòrics els seus gols i joc i això, segons sembla li fotia prou. Els mitjans de comunicació separatistes també s'han queixat de la seua presència, perquè consideren traïdors als qui creien “dels seus”, que ens han alegrat a tots. A tots els espanyols que no combreguem amb credos excloents, separatistes i huitcentistes com el del Brexit, del qual tan penedits estan els britànics, raó per la qual han llevat del poder als conservadors com a càstig a la seua iniquitat.
I porte a col·lació altre cas de manipulació per part de l'esquerra que hem vist i repetit en els mitjans i tertúlies: la salutació del jugador Carvajal al president del Govern quan els components de la Selecció Espanyola van acudir a la Moncloa a saludar al seu inquilí. L'esquerra sanchista va saltar com pantera per a criticar la que consideren va ser descortesia, mala educació, insolència, incultura… qualificatius entre els més reproduïbles ja que no es refereixen a la família de Carvajal, que també n'hi ha hagut i de major barroeria.
Què no va ser entusiasta la salutació del defensa d'Espanya i del Reial Madrid? Sens dubte, però no va evitar donar-li la mà a Pedro Sánchez. Pot ser que ho fera amb desgana, però no portava la mà esquerra en la butxaca com si tenia les seues Pedro Sánchez en l'acte de lliurament del Premi Cervantes, quan es va traure la dreta per a saludar a Sa Majestat i va tornar a amargar-la en actitud que, com a poc, cal considerar com a de pinxo.
L'esquerra, la nostra, la d'allà i enllà, seguint el que s'ha dit pel cap de propaganda del partit nazi, Joseph Goebbles, que “una mentida mil vegades repetida es converteix en una veritat”, ho posa en pràctica. I fent-se propietària del relat, aconsegueix que la seua versió dels fets es convertisca en dogma laic d'obligat acatament i entusiasme compartit. Els exemples són nombrosos i els més cridaners són els que porten la signatura de Pedro Sánchez, denunciant faules que atribueix als qui li critiquen o gosen esmentar els problemes judicials del seu cònjuge. Problemes que sembla que van a més si tenim en compte l'informe de la Universitat Complutense de Madrid, remés al jutge que entén el cas de Begoña Gómez, en el qual es parla d'una possibilitat d'apropiació indeguda.
