Entre els que tenim certa edat, la “mili” era un parèntesi que interrompia la vida laboral o, en el cas dels estudiants, retardava la incorporació al món del treball. Els espanyols -parle dels hòmens- havien de complir obligatòriament amb la pàtria-segons distintes èpoques- entre un i dos anys de servici militar. Podien ser destinats a qualsevol punt del territori nacional, entre ells fins a 1975, en l’anomenat Sàhara Espanyol.
En temps forals, és a dir, fins a l’arribada al tro dels Borbó, no existia tal obligació militar. Els soldats integrants en els exèrcits del rei – els famosos “tercios”- eren voluntaris professionals que lluitaven en els distints camp de batalla: Flandes, Granada, Lombardia, Portugal... Sabem que en el transcurs de la guerra de Secessió de Catalunya, el virrei de València, el duc d’Arcos, va requerir de la vila d’Ontinyent, l’any 1643, el reclutament de soldats i de fer-se càrrec del manteniment en campanya. El noble ontinyentí Don Francisco Colomer va ser elegit capità de la companyia integrada per 72 infants, un banderer i un tabaler. Les tropes van servir en la defensa del castell de Tortosa assetjat pels francesos. Es conserva a l’arxiu l’allistament dels voluntaris amb tota una sèrie de dades físiques que, en cas de deserció, podrien facilitar la identificació.
El Regne de València, en aquells temps, estava sotmès a múltiples agressions bèl·liques: revoltes morisques, incursions de la flota berberisca als pobles costaners durant els estius a càrrec dels sinistres corsaris Barba-rossa i Dragut, el bombardeig de la ciutat d’Alacant per part de l’armada francesa el juliol de 1691...Davant d’estes amenaces, els distints virreis promulgaren reglamentacions generals interessant-se per la dotació d’armes i soldats de cada població que podien ser mobilitzats.
En el cas d’Ontinyent, indicarem que a finals del segle XVI la població ascendia a 1350 caps de família o veïns (la quarta en importància demogràfica de València) i la força militar -integrada per tots els hòmens d’entre 17 i 60 anys- sumava 1.100 soldats distribuïts en 11 companyies comandades per un capità i un alferes. Com que estos oficials no eren professionals eren auxiliats per sergents -antics soldats professionals- i s’ocupaven de realitzar maniobres i dirigir les pràctiques de tir els diumenges. L’ajuntament per tal d’incentivar la bona punteria premiava al millor disparador “ab una joya moderada”.
El comandant en cap de la milícia ontinyentina era el jurat en cap -l’alcalde- i l’ajuntament disposava d’àmplies competències militars ara inimaginables. Facilitava la compra d’armes de foc que cada veí guardava en sa casa -com hui en dia practiquen a Suïssa- i adquiria plom i pólvora per a dites armes quan ho ordenava el governador de Xàtiva en cas de perill: “per quant hi ha noves que la armada del turch és exida”. Sabem que en 1609 van declarar al virrei l’existència de 1.000 arcabussos, 50 mosquets,300 piques, 300 alabardes i “moltes escopetes”.
Este exèrcit, quan era mobilitzat, desfilava al so dels tabalers i era encapçalat per la senyera reial. L’acta de la sessió municipal celebrada el 10 d’abril de 1576 descrivia la bandera que la milícia ontinyentina feia servir quan marxava en campanya: “Item fou delliberat que.s compre una altra bandera de camp ab les barres de Aragó, ço és groch y vermell...”
La milícia foral era un sistema bèl·lic avantatjós per a la monarquia dels Àustries. Es tractava d’un exèrcit no professional sufragat pels ajuntaments i que sols presentava despeses quan era mobilitzat en defensa del territori valencià. Els furs prohibien que estes forces militars foren destinades més enllà de les fronteres de l’antic Regne.
Tot va canviar, les milícies forals foren desarmades arran de la desfeta d’Almansa i la posterior implantació del decret de Nova Planta el juny de 1707. Més endavant, la Constitució de 1812 promulgada a les corts de Cadis va establir el servici militar universal i obligatori:“Está asimismo obligado todo español a defender la Patria con las armas, quando sea llamado por la ley”. Naixia el primer exèrcit nacional format per ciutadans.
L’últim sorteig de reclutes va ser l’any 2001. El servei militar obligatori, després de quasi dos segles, tocava a la fi i, amb ell, les famoses festes dels “quintos” que se celebraven el dilluns de fira d’Ontinyent. La pròpia evolució de les forces armades va requerir, cada vegada més, d’un personal capacitat professionalment per a utilitzar les últimes tecnologies. Però res és etern, tot és cíclic. Em pregunte. Tornarà a recuperarse en un futur la “mili” obligatòria, esta vegada per a tots i totes? Els recorde que l’article 30 de la vigent Constitució de 1978 continua establint “el derecho y deber de defender a España”.
