Fa dos dies, en concret este dimecres passat, els ontinyentins es veieren sorpresos per un terratrèmol d’escassa intensitat – magnitutd 2’7 graus en l’escala Richter- que va tindre l’epicentre en la veïna població d’Alfafara. El  fenomen va ser quasi imperceptible per als vianants que passejaven pels carrers; en canvi, els seus efectes es van fer sentir per les persones que es trobaven en els pisos. 

Una ullada a la història recent ens indica que els moviments sísmics de baixa intensitat són freqüents en la nostra comarca. Una circumstància lògica, ja que estem en una zona orogràfica propensa a estos fenòmens, en el límit del sistema prebètic i molt a prop de les últimes estribacions de la serralada ibèrica amb les naturals distensions entre els dos sistemes muntanyencs. Però, de vegades els terratrèmols han ocasionat importants danys estructurals en els edificis d’Ontinyent –com en 1615 i 1748- i, fins i tot, de pèrdua de vides humanes. Este va ser el cas de la violentíssima convulsió sísmica ocorreguda en la Setmana Santa de 1258.
Hui en dia, els científics classifiquen els tremolaments de terra atenent a la seua magnitud relativa mitjançant l’ús dels sismògrafs que mesuren la potència mitjançant l’escala de Richter. La intensitat dels  antics cataclismes tel·lúrics només es pot calcular de manera més imprecisa aplicant l’escala Mercal·li que gradua d’1 a 10 els terratrèmols basant-se en les destrosses causades ens els edificis.

Segons l’estudiós californià Robert I. Burns, la severitat del terratrèmol que afectà Ontinyent en 1258 va ser, com a mínim, de grau 9. És a dir, enderrocà cases, causà destrosses greus en algunes fins a convertir-les en inhabitables i provocar bastants ferits i alguns morts. Però no es descarta que el sisme assolira el grau màxim i causara moltes víctimes mortals i assolara la major part de les cases de la Vila.

La notícia de la catàstrofe ocorreguda a Ontinyent va tardar, com a mínim i per via d’urgència, tres dies per a ser coneguda per Jaume I, que estava a Tortosa. El nostre monarca des d’esta població va respondre a les demandes de les autoritats ontinyentines el 26 de març, dimarts de Pasqua. Este escrit que declarava a la vila d’Ontinyent “zona catastròfica” serveix per avaluar els danys d’este  terratrèmol.
La potència devastadora del sisme destrossà els murs i torres del recinte defensiu de la població i castell d’Ontinyent. Per tal de fer front a les obres de reparació de les infraestructures danyades, Jaume I va eximir durant dos anys als nostres avantpassats del pagament d’impostos a la corona i els dispensà del servei militar; d’esta manera tots els hòmens útils es podien dedicar a les tasques de reconstrucció. Esta última disposició era més important del que semblava a primera vista, perquè precisament en eixes mateixes setmanes, molt prop d’Ontinyent,  en les muntanyes de l’Alcoià i del Comtat, l’exèrcit reial s’enfrontava a la revolta del cabdill Al-Azraq. 

El terratrèmol, com hem vist, enderrocà les sòlides defenses de les muralles. Cal pensar que les fràgils cases dels ontinyentins –molts d’ells encara musulmans- patiren greus destrosses i caigueren a terra. Davant de la catàstrofe el mateix Jaume I visità Ontinyent el 5 de maig i es va interessar pels danys causats. 
És cert que quan hi vingué ja havien transcorregut més de cinc setmanes, però les seues imperioses ocupacions militars en el pròxim front de guerra no li permeteren fer-ho abans.