El periodista Fernando Ónega López (Mosteiro, Lugo, 1947 – Madrid, 2026) no va necessitar morir-se per a demostrar la veritat d’aquella frase atribuïda al dirigent socialista i ministre Alfredo Pérez Rubalcaba: “els espanyols són de bon enterrar”. Com tants professionals que arriben a l’èxit, Ónega va patir les enveges, insinuacions, gelosies i recels d’alguns mediocres del seu propi gremi. No obstant això, van ser infinitament majors els reconeixements i els aplaudiments sincers que va rebre en vida gràcies a la seua professionalitat, el seu bon fer i la seua extraordinària capacitat per a comunicar. Va ser, entre altres responsabilitats, director de Premsa de la Presidència del Govern. Recordar aquests dies únicament que va ser seua la famosa frase “puedo prometer y prometo”, extreta del conegut discurs d’Adolfo Suárez en la campanya de les eleccions democràtiques de juny de 1977, resulta un reduccionisme tan fàcil com injust.

Fernando Ónega va ser un periodista estimat i respectat per oients i lectors, tant pel que deia com per la manera de dir-ho. Davant dels micròfons, davant de les càmeres de televisió o en les quartilles que enviava a impremtes i rotatives, va demostrar sempre un profund respecte per la veritat. A emissores com la SER, COPE, Onda Cero o Antena 3 va deixar mostra d’aquest compromís professional. En el moment de la seua mort, els dos professionals de la ràdio amb major nombre d’oients, Carlos Herrera i Carlos Alsina, van realitzar junts un programa carregat d’amistat, sinceritat i estima, un homenatge a l’altura del professional de la comunicació que acabava de faltar.

Els majors de l’àmplia colònia ontinyentina que cada estiu es donava cita —i continua fent-ho— a la platja de Bellreguard, recorden la presència de les filles de Fernando Ónega —Sonsoles i Cristina— acompanyades de la seua àvia materna. Llargues vacances les que gaudia aquell grup de xiquets arribats de Madrid, Alcoi, Ontinyent… en una platja familiar, aleshores encara de dimensions humanes abans que el ciment la envaïra, com tantes altres del litoral valencià. Allí era fàcil i agraïda la convivència veïnal. La tia Amparito, germana del meu sogre Gonzalo Ferri, i el seu marit Batiste Soler, eren veïns d’apartament del que ocupaven la sogra i les filles de Fernando Ónega.

D’aquell tracte va nàixer l’afecte. I de l’afecte, la invitació per a visitar Ontinyent, que la família Ónega va acceptar encantada per a vindre a conéixer la nostra ciutat. I, com no, va ser una ocasió propícia per a ensenyar-los com es fabricaven les mantes a l’empresa Gonzalo Ferri, de la qual la tia Amparito era sòcia. Fernando Ónega, en una entranyable carta que recorda i conserva Juan Soler, fill de la tia Amparito, i la seua dona Teresa Albiñana, agraïa la visita i tenia paraules d’afecte i admiració pel que va entendre que era la gran capacitat d’iniciativa, voluntat de superació i constant esforç demostrats per uns ontinyentins, empresaris i treballadors, que havien fet de la nostra ciutat la capital del món en la fabricació de mantes. En aquell moment eren més de sis milions les mantes que ací es teixien.

Però si la indústria tèxtil ontinyentina va impactar el periodista, tant o més ho van fer els dolços de Casa Mora. Provar les “especialitats” i rendir-se davant de les seues exquisideses va ser tot u. Ell mateix i la seua sogra es van veure i desitjar per a contindre les ganes de les menudes Cristina i Sonsoles de tastar-les totes i no deixar-ne ni una sense provar. Un dolç record que, tot i ser una anècdota menor al costat de les múltiples experiències i vivències d’un periodista estimat i admirat, reforça la talla professional i humana de qui es va ocupar de la redacció de bon nombre dels discursos d’Adolfo Suárez i, per això mateix, va ser, junt amb el recordat president, un dels qui va contribuir a fer possible una molt difícil i beneïda Transició, que només els extremistes més radicals d’un costat i de l’altre pretenen ara deshonrar.