El decret de Nova Planta -promulgat el 29 de juny del 1707- derogava els furs i iniciava la implantació de l'entramat legal castellà a València. Les primeres actuacions afectaren l'estructura del govern municipal. Els càrrecs forals (els jurats, consellers, mostassaf) que eren elegits anualment van ser substituïts per l’alcalde i els regidors. La seua designació era directa i la permanència, vitalícia.
A partir del 28 de novembre de 1752 el rei autoritzà la constitució a la vila d’Ontinyent d’un corregiment propi, fet que va permetre l’autonomia respecte al corregidor de San Felipe (Xàtiva). Esta figura de procedència legal de Castella reunia múltiples competències i potestats: era el delegat del monarca, el president de la corporació municipal, magistrat amb jurisdicció civil i criminal, comandant militar de la vila d’Ontinyent, entre altres funcions.
Entre les atribucions pròpiament municipals fiscalitzava la hisenda de l’ajuntament i promovia davant del monarca la construcció d’obres necessàries per a la millora de la població. En este sentit, m’agradaria rescatar de l’oblit l’excel·lent gestió que va desenvolupar el corregidor Don Juan Sebastián Neri y Prado, nomenat per reial cèdula el 16 de desembre de 1784. Durant el seu sexenni de mandat va renovar les carnisseries municipals, reconstruir les presons del districte -ara ocupades pels serveis d’assistència social- va ampliar la via pública del carrer Major (placeta Latonda) i altres projectes que no pogué realitzar. Els regidors de l’ajuntament estaven tan satisfets de la seua dedicació i treball realitzat que sol·licitaren la pròrroga per a altres sis anys. Dissortadament, la proposta va ser rebutjada per les altes instàncies governatives.
El revers a esta excel·lent gestió la trobem en un corregidor d’infausta memòria: Don Juan Maria Garrido. En maig de 1817, el consistori municipal elevà a la superioritat les queixes pels abusos que cometia imposant multes indiscriminades i fent ús de la milícia urbana com a guàrdia personal. La conducta arbitrària i despòtica va continuar i va provocar, en febrer de 1820, la dimissió dels alcaldes de barris per maltractament que els aplicava assíduament.
Malgrat les denúncies, va continuar en el càrrec fins l’adveniment del Trienni Liberal. En un principi, es va resistir a la nova situació política; Juan María Garrido coneixia, per carta enviada des Xàtiva, que el rei havia jurat la constitució i finalment es veié forçat a celebrar sessió capitular el 17 de març. Pressionat, autoritzà “demostraciones de júbilo” (vol de campanes i lluminàries), però ordenà “que para contener desórdenes” es mobilitzara “la fuerza armada”. Encara estaven els regidors a la sala capitular quan es presentà “un numeroso concurso de gente” i exigí el seu cessament, que va confirmar el nou capità general de València. Certament, va ser un personatge odiat per molts ontinyentins. De fet, la revolta popular continuà eixa mateixa nit, un grup de gent va interpretar davant d’ell “una canción lúgubre desentonada” i llançaren pedres contra la finestra del seu despatx.
En instaurar-se el constitucionalisme en el regnat d’Isabel II, els corregidors a l’estil de l’Antic Règim perderen competències. El darrer alcalde-corregidor va ser el coronel Don José Maria Villalonga; en els pocs mesos de mandat gener-maig de 1853 va governar la població amb la major rigorositat militar. Un llibre de memòries anònim de l’època afirmava que “daba gusto ver las calles y fuentes limpias”. A més, dins de les seues atribucions policials va perseguir el vici: “a los pocos días supo quiénes eran las meretrices y la conducta de la mayor parte. Y secretamente a unos, y públicamente a otros empezó a corregir las escandalosas amistades y otros perniciosos males como los juegos prohibidos”.
Però, sobretot, cal destacar que el corregidor va ser el promotor de la transformació de la Glorieta, que feia pocs anys havien desamortitzat i era propietat municipal. Els terrenys, que envoltaven l’ermita de Sant Antoni, foren transformats en ubèrrims jardins: “plantando muchos árboles, rosales, clavellinas y demás flores del tiempo. De modo que en 15 días parecía imposible la variación que se había hecho”. A més, va instal·lar bancs i va adequar canalitzacions subterrànies per regar.
Els corregidors van governar Ontinyent durant poc més de cent anys, però la seua figura ha caigut en l’oblit de la història. Tan sols dos inscripcions llaurades en pedra, una datada en l’any 1765 -situada en l’escala que dona accés a Servicis Socials- i l’altra depositada al MAOVA (1790), ens recorden la tasca dels corregidors com a promotors de les obres de la casa consistorial i de la presó. Sic gloria transit mundi!
