D’igual manera que la junta de seguretat local es reuneix amb motiu de la concurrència de gent en actes multitudinaris com la Fira o les festes de Moros i Cristians, els nostres avantpassats també procuraven el control públic en similars ocasions. “Las Ordenanzas de la villa de Ontiniente” (1767) -reeditades per LOCLAR- mostren com les autoritats municipals d’aquells temps vigilaven ben de prop a les persones sospitoses de delinquir. Els agutzils del corregidor efectuaven rondes pels hostals i altres paratges, “observando a las gentes que sin destino y con juegos o invenciones suelen ir a las ferias a sonsacar el  dinero, o a hurtar o a cometer inquietudes [...] para que se castigue a semejante gente y eviten estos daños.” 

A qui es referia amb “semejante gente”? D’entre ells, al poble gitano; estava en el punt de mira de les autoritats, les seues activitats eren sospitoses. Les ordenances municipals eren ben explícites: ”No se permita que los gitanos vendan cavallerías, ni en dichas ferias, ni fuera de ellas precisándolos a que cumplan las reales pragmáticas establecidas sobre el modo de tratar a estas gentes.”

La pragmática Sanción (1783) promulgada pel comte de Floridablanca era molt clara al respecte. Disposava la seua assimilació prohibint-los parlar la seua llengua -el caló- abandonar els seus costums, trages, vida vagabunda obligant-los a empadronar-se en un domicili. No cal dir que l’aplicació d’esta llei va ser un fracàs: “esta sabia providencia no ha producido todo el buen efecto que se deseaba, pues son frecuentes las quejas que se dan de que semejante clase de gentes ha vuelto a la vida holgazana que tenían, pasando a ferias y mercados y empleándose en el ejercicio de cambiar caballerías”. Tan sols la Reial Audiència de Catalunya havia presentat un informe positiu indicant que havia aconseguit la integració de moltes joves gitanes que abans sols sabien “más que bailar y cantar canciones indecentes, y ya han aprendido la doctrina cristiana y las obligaciones de madre de familia”.

A Ontinyent també tenim mostres de les actuacions repressives contra el col·lectiu caló. La comptabilitat municipal corresponent a l’any 1572 registra el pagament de 33 sous i 4 diners per la despesa ocasionada per alimentar a les més de seixanta gitanes (bomianes) que havien capturat les autoritats i estaven en trànsit per la nostra vila: “per la despesa que es feu en donar a menjar a les bomianes la nit que les portaren preses a la present vila en pa, tonyina y sardines com fossen pus de sexanta”. 
També relacionat amb les gitanes teníem el pagament de 25 sous per dietes de transport a Galbis “per lo viatge que feu a Valencia ab una letra del justícia e jurats per al virrey donant-li rahó de dites bomianes” i a Jaume Guerola per anar a avisar al governador de Xàtiva. Sabem que algunes d’elles foren castigades amb assots perquè el botxí de la vila ducal de Gandia, un tal Villa Lobos, va cobrar sis lliures per executar la pena.   

Una mostra de la conducta delictiva dels gitanos -bomians, segons la denominació de l’època- la trobem en la persecució que va realitzar el justícia i els seus ajudants en febrer de 1601.  Una colla de malfactors, formada per quatre gitanos d’Hellín i dos persones mulates, va apallissar un jove, el lligaren a un pi i li robaren les mules. En carta dirigida al patriarca Joan de Ribera les autoritats informaven de l’operació de rescat: els havien sorprés en la rodalia de Cabdet i, en principi, volgueren enfrontar-se amb els perseguidors, però fugiren “diziendo todo hombre se venda bien que si nos toman lo menos serà ponernos en quartos por los caminos”. Es van recuperar els animals robats i vestits que abandonaren com capots i saragüells. En l’interior de les butxaques trobaren “siete ganzuas y como unos cirios de cierto material para tenir lumbre que no se vea de lexos”
Certament, un col·lectiu estigmatitzat, però l’actuació delictiva d’alguns dels seus membres no implica la generalització de la resta. Ho hem vist el passat estiu en els successos de la població murciana de Torre Pacheco. L’aversió de la majoria respecte a les persones “forasteres” amb altra idiosincràsia, d’idioma o religió, per desgràcia, està creixent a nivell mundial.

Segons fonts municipals de juliol de 2025 -que em proporciona el cap de premsa de l’ajuntament, José Barberà- estaven empadronades a Ontinyent 37.319 persones, de les quals 31.853 (85’35%) tenien la nacionalitat espanyola. La nostra ciutat acull  5.466 persones nascudes fora de les nostres fronteres. Ontinyent es conforma en un mosaic  que comprén 74 nacionalitats diferents, equivalents al 14’65%. Colombians (1.118), marroquins (965), romanesos (915) i búlgars amb 530 membres són les més nombroses.
Certament, som un poble obert al món; eixa és la realitat.