Domingo de suspens. La final del torneig Roland Garros va aportar la seua part alíquota d'emoció. I el saber què havien dit els espanyols votants, l'altra i més important. Nervis en la pista i en la tribuna des de la qual Juan Carlos Ferrero encreuava els dits perquè el seu pupil fera història guanyant el seu tercer Gran eslam. I ho va guanyar. Com el tennista nascut en El Llombo va fer en el 2003 en el mateix torneig que el va coronar. I que per als seus paisans es va convertir en el millor esportista de tota la història.
En aquella ocasió vaig estar veient la final en el Club de Tenis. A prop estava la llavors alcaldessa Lina Insa. “Bona ocasió, li vaig dir, perquè se li dedique un carrer o plaça”. Em va respondre que Juan Carlos era molt jove i temps hi hauria si consolidava la seua carrera. Eixe reconeixement segueix pendent i les successives autoritats municipals sabran perquè.
M'he permés en alguna ocasió, des d'aquestes mateixes pàgines, recordar que eixe reconeixement a JCF continuava sent una assignatura pendent. Aquest dimecres, en arribar al bar Nou Torró per a l'esmorzar d'eixe dia, em vaig trobar en la barra un full de recollida de signatures demanant a l'Ajuntament un carrer per a Juan Carlos Ferrero. El que va arribar al cim del tenis com a número u del rànquing de l'ATP. Que va formar part de l'equip d'Espanya que va guanyar la Davis. I ara, per mitjà del seu avantatjat alumne, ha tornat a guanyar el Roland Garros. Sembla que el paisà ja té currículum i edat.
EUROPEES 2024. Ho confesse. Del tal Luis Alvise Pérez m'havia arribat alguna superficial referència, perquè en els mitjans de comunicació que han sigut els de tota la vida (la meua) a penes s'havia parlat d'aquest individu. Un jove de la nostra ciutat, amb estudis superiors i moltes matrícules d'honor en la seua carrera que fins ara havia considerat com molt assenyat, em va comentar la vespra electoral que el mateix votava per “Se acaobó la fiesta”, la plataforma electoral que encapçalava el tal Alvise. Una confessió que em va sorprendre i va alertar. Sorpresa que vaig veure ratificada al saber que més de set-cents veïns del nostre Ontinyent també li havien votat. I huit-cents mil en tota Espanya, fenomen molt a tindre en compte.
“Se acaobó la fiesta” és una excrescència de les xarxes socials, una reacció purulenta del cansament d'una gent jove que no veu eixides ni futur, educada, perdó, maleducada per les xarxes socials, que es creuen amb dret a tot sense tindre que esforçar-se per a aconseguir-ho. Perquè això ja ho van fer els seus pares i avis, i així va ser com van aconseguir tindre habitatge propi. I un sis-cents de segona o tercera mà amb el qual anar al segon lloc de treball perquè els seus fills parlaren l'anglés que ells no van arribar ni a xampurrejar. Per als alvises, això de la “cultura de l'esforç” no és una altra cosa que un anunci de Juan Roig.
Pedro Sánchez va perdre les eleccions generals de juliol del passat any. I també ha perdut les eleccions europees del diumenge, per molt que la seua vicepresidenta i candidata a Europa, Teresa Ribera, diguera que qui les havia perdudes havia sigut el PP. Sánchez ha sigut el gran propagandista de Vox. Sí, perquè amb la seua malèfica pretensió d'engreixar al partit d'Abascal creia estar perjudicant al Partit Popular. Evident derrota la de Sánchez, perquè tant PP com Vox han incrementat vots. Ara, el marit de la investigada Begoña i germà de l'investigat David, ha decidit donar via lliure a eixe desgavellat –quina força tan descriptiva té aquest adjectiu valencià – del tal Alvise, la momentània efervescència del qual polític-mediàtica acabarà en l'embornal de la història i de la histèria, igual que va ocórrer amb Ruiz Mateos, Gil i Gil, Mario Conde i algun altre dels quals no queda ni rastre.
ADEU A REME ‘LA PICANTA’. Ha mort quan encara tenia moltes paelles que cuinar; món que recórrer; acudits per contar, fills als quals voler i nets als quals acaronar… Remedios Esparza Ferri, Reme La Picanta, se n'ha anat deixant arrere el seu extraordinari testimoni de treball saborós i ben fet. De la seua capacitat i afany de superació davant una viduïtat que la va sorprendre ben jove i amb quatre fills als quals tirar avant. Qui va saber de Reme i qui no va tindre eixa sort, podrà conéixer un poc en l'entrevista que em va concedir per a Comarcal TV i que pot veure's en aquest enllaç: https://youtu.be/z5iy-dzazxu?si=zv7pj_4lackfvids Adéu, Reme. Segur que el menú dels àngels serà més saborós a partir d'ara.
