Apareix de tant en tant en els mitjans de comunicació la figura de Hernán Cortés. Militar, explorador, escriptor i, sobretot, conegut per ser el conqueridor de l’imperi asteca, fet que va permetre la creació del Virregnat de la Nova Espanya, que en gran part és el Mèxic actual. El nom de Hernán Cortés forma part de la història d’Espanya i d’Amèrica. Antigament era ben conegut pels espanyols en edat escolar, almenys en la meua època. També entre molts ontinyentins perquè ací va viure un Hernán Cortés que va tindre molt de conqueridor. A l’anterior president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, i a l’actual, Claudia Sheinbaum, impulsors d’un moviment indigenista i antiespanyol, els ha donat per exigir al Rei d’Espanya que demane perdó perquè consideren que la conquesta va ser un sagnant genocidi, acusant Hernán Cortés de ser-ne el principal responsable.

El nostre Hernán Cortés Falcó va nàixer a Cocentaina el 30 de gener de 1913 i va vindre a Ontinyent als anys quaranta del segle passat. I ací va fundar la seua família després d’haver-se casat a Albaida amb Ángeles Nácher Alonso. Una vegada establit ací, va treballar com a comptable-administratiu a Mantas Jordá i a la Mútua de Levante. Don José Simó Aynat el va fitxar com a gerent d’una fàbrica de mantes que Paduana havia instal·lat a Tetuan. De tornada a Ontinyent, va entrar a l’Ajuntament de la ciutat, del qual va ser funcionari i també regidor en temps de l’alcaldia de Jaime Miquel Lluch.

Hernán Cortés va ser un cas d’autèntica implicació en l’Ontinyent de mitjan segle XX, perquè el mateix se’l veia a Càritas, de la qual va ser un dels promotors junt amb Juan Lliso seguint les directrius del qui després seria fundador de la parròquia de Sant Rafael. També es va implicar en activitats de la parròquia de Santa Maria com a veí que era de la plaça de la Coronació, el popular Barranquet, amb domicili familiar al carrer Rafael Juan Vidal, en la mateixa finca on vivia i passava consulta el doctor Riera.

Les esquadres “Lobos” i “Afonaos” van ser dos de les més conegudes i populars en la comparsa Mariners. En la primera hi havia noms tan recordats com Enrique Turégano, Roberto Coll, Tonet Cambra, Rafael Albert, José María Bataller, Tomás Vall, Tono Rovira, Paco Campos i Peralta. I els “Afonaos” eren Gabriel Vidal, els Gil: Felito, Paquito i Enrique; Martí, Navarro i el protagonista d’esta història, Hernán Cortés, que en no poques ocasions va ser el seu cap d’esquadra. Tot i la seua gran integració en la ciutat, Hernán Cortés no va perdre els seus vincles familiars i afectius amb la seua Cocentaina natal. Era cosí germà del compositor Gustavo Pascual Falcó, la fama del qual va traspassar fronteres per ser l’autor del pasdoble, interpretat tantes vegades, que porta el nom del seu cunyat, Francisco Pérez Molina, a qui el va dedicar: “Paquito el chocolatero”. El nostre Hernán Cortés va ser fester a Ontinyent i també a Cocentaina.

Per a un home decidit, que no es va deixar intimidar per la pèrdua de visió d’un ull a causa d’una malaltia quan encara era xiquet, ni pel fet de ser fill de vídua, va saber fer front amb afany de superació als reptes que li va plantejar la vida. O alguns altres, com quan es va enrolar sent menor per a viatjar a l’Amazones, en un vaixell que havia de partir del port de València, i del qual la Guàrdia Civil el va fer baixar a terra “tirant-me de les orelles”, segons recordava, perquè sa mare havia denunciat la seua desaparició. Sent com era autodidacta, va trobar en la lectura la millor aliada per proveir-se de cultura i coneixements que li van permetre progressar. En els seus últims anys, havent perdut completament la vista, les seues netes, de les quals havia sigut lector habitual quan eren menudes, es van convertir en lectores per a ell. La seua simpatia, contagiosa i recíproca en una comparsa i unes esquadres que la desbordaven, va ser un tret destacat de la seua personalitat, igual que la seua bondat i entrega solidària.

Anomenar-se Hernán no li va suposar al senyor Cortés Falcó més inconvenient que haver de fer front, amb el seu notable sentit de l’humor, a les respostes o comentaris que en més d’una ocasió es va trobar quan es dirigia a algun veí per informar-lo d’una gestió que havia de realitzar a les oficines municipals: “Bon dia, soc Hernán Cortés i li cride de l’Ajuntament”. “Sí, home, sí. I jo soc Cristòfor Colom”. O Pizarro. Les respostes van ser de tota mena. El cert és que aquell contestà que va vindre de ben jove i es va convertir en un ontinyentí més no va necessitar més armes per a aconseguir la seua conquesta de la ciutat que el va acollir que la seua acreditada i reconeguda bondat, la seua passió festera i el seu solidari mode de ser i estar.