Jorge Rodríguez va escoltar els veïns - loclar

A l'Escola de Periodisme ens van advertir que “no hi ha res més vell que un periòdic d'ahir”. Això valia per a quan els diaris tenien un cicle de vint-i-quatre hores, que cada vegada s'anava reduint per l'agilitat i competència dels mitjans que anaven presentant-se en societat. Ara, amb la immediatesa d'un centelleig, t'apareix en la pantalla del telèfon l'últim de l'últim que acaba d'ocórrer, el mateix al teu poble que en l'últim confí del món. Deguí haver-ho tingut en compte la nit del dilluns, abans de posar-me davant del teclat per a escriure el meu Carrer Major de totes les setmanes, amb el propòsit de reflectir l'opinió del que havia vist i sentit hores abans en la reunió veïnal, en la qual els regidors Sayo Gandia i Pablo Úbeda van donar compte de les raons per les quals l'equip de govern municipal havia decidit convertir els carrers Mayans i Gomis en Zona d'Accés Prioritari Residencial. Per a entendre'ns, que es prohibia el pas per a tots aquells que no foren veïns, familiars, empreses repartidores… amb el propòsit de “reduir el trànsit oportunista i posar fi als abusos dels qui passen per allí per a atallar”.

I així vaig començar a escriure: Dos herències d'allò més enverinades que va rebre Lina Insa quan va accedir a l'alcaldia d'Ontinyent van ser la promesa incomplida del nou hospital i la reforma --catàstrofe -- del Carrer Major. Amb Jorge Rodríguez, l'hospital quasi ha deixat de ser promesa –tot i la inauguració oficial que va fer Ximo Puig en la passada campanya de municipals i autonòmiques -- però el Carrer Major es va convertir –pitjor, la van convertir -- en un garbull, una madeixa inextricable des del moment en què es va decidir reformar-la i els diferents ajuntaments (socialistes i Bloc) que la van fotre, sembla que es van conjugar per a veure com es podia fer pitjor. I per difícil que va ser la seua obstinació, vaja que el van aconseguir. La malfadada reforma va ser un cúmul de despropòsits, una desgraciada herència.

Si els polítics que van decidir reformar el Carrer Major ho van fer rematadament malament, els responsables de l'Oficina Tècnica no van voler ser menys. Es van esforçar per posar totes les dificultats i traves fins a aconseguir la rendició dels qui van pretendre reformar algunes dels seus habitatges, que hui segueixen condemnades. Les seqüeles estan a la vista. I si el Carrer Major no ha mort encara és gràcies al boca a boca de veïns supervivents i comerciants.

La conclusió a la qual vaig arribar el dilluns, després d'assistir a la reunió veïnal en el nou –i, molt per cert, esplèndid -- edifici intergeneracional del Delme, és que l'equip de l'actual alcalde, guiat amb la millor bona fe per millorar la qualitat de vida dels veïns, havia decidit reordenar el trànsit sense haver-los escoltat prèviament. Els veïns deguérem ser preguntats si consideràvem convenient prohibir el pas per Gomis i Mayans a tot aquell no tinguera res a veure amb el Carrer Major.

La veritat és que no van passar moltes hores entre el que es va dir i es va demanar en la reunió veïnal i l'anunci que l'alcalde Rodríguez decidia atendre les raons exposades, modificant les zones APR i ordenant la creació de punts de càrrega i descàrrega, així com que les cambres controlen els excessos de velocitat. (I si, a més, també els sorolls dels sorollosos tant si van amb moto com amb cotxe, moltíssim millor).

Total, que vaig tornar a posar-me davant l'ordinador per a donar compte d'una història que no és habitual en aquests polaritzats temps. La d'uns veïns que van parlar i van ser escoltats pel seu alcalde. Ara, que l'Oficina Tècnica es pose les piles i es lleve el tap de cerumen que té en les seues oïdes.