José Enguix, l'heroi oblidat - loclar

La mar sempre ha sigut un reclam per als qui som de terra endins. La mar, tan a prop i tan lluny. Un dia de platja era ocasió especial que convocava al personal. També ho era l'1 d'agost de 1965. La il·lusió del bany en una platja, la de Gandia, que ja gaudia de merescuda fama, va mobilitzar a un bon número de ontinyentins. Un autobús de Morales, denominació popular d'Autobuses La Concepción, seria el vehicle en el qual van viatjar, amb tota els complements que fa al cas. Des dels entrepans a les gasoses i el vi, “que després mai se sap si trobarem on comprar alguna cosa per a beure”. Un poc més d'una hora de viatge per una carretera que sí, és millor que la de fa seixanta anys però no quasi més, en un autobús sense aire condicionat, amb finestretes obertes tractant d'alleujar les calors que ja eren els propis del nostre estiu.

Temps aquell en què el ciment no s'havia ensenyorit del litoral valencià i encara respectava la platja de Gandia, amb el seu hotel Bayrén, i ací i allà els primers blocs d'apartaments. No hi havia banderes. Ni verds, grogues ni roges. Ni socorristes ni llocs de Creu Roja. L'ampla mar, pese l'arrissat de les seues ones com a senyal de perill, constituïa una invitació que no es podia desaprofitar aquell primer dia d'agost.

A penes van baixar de l'autobús, poc després de les nou del matí, dos joves de quinze anys, Vicent i Gerardo, juntament amb uns altres més, van anar dels primers a ficar-se en unes aigües més regirades del que sol ser el nostre Mare Nostrum.

No va ser bona idea. La mar, sempre contradictori, no volia visitants i als quals es van atrevir els va arrossegar allunyant-los de la platja. Els crits demanant auxili dels xavals no van passar desapercebuts i José Enguix Penalba, treballador de mobles Oviedo, 46 anys, casat i amb una filla de poca edat, no va dubtar a llançar-se a l'aigua per a tractar de salvar-los. Va tindre èxit i va aconseguir rescatar a un dels tres. Tot i l'esforç no va dubtar a tornar a intentar el rescat dels altres dos, Gerardo i Vicent, que continuaven bracejant i ja sense tot just forces. Enguix va arribar fins ells, però exhaust com ja estava no ho va aconseguir. Van morir els tres davant les mirades d'angoixa i desesperació de familiars i amics que, impotents, no aconseguien fer-los arribar una corda ni un flotador, que no era sinó una cambra de pneumàtic que sacsaven aquelles ones homicides.

La notícia, encara que no hi havia xarxes socials ni mòbils que la ventaren amb la immediatesa d'ara, va córrer per Ontinyent amb tanta urgència com dolor i incomprensió provocada en una població que tenia vint-i-dues mil habitants, que van incrementar la pena solidària amb la notícia d'una altra mort, la d'un muntanyenc, Rafael Montés Revert, membre del Centre Excursionista, mentre escalava una paret del barranc de Taronjers juntament amb Enrique Martí i Héctor Verdú. La seua caiguda, des d'uns quaranta-cinc metres, li va provocar una mort immediata.

En l'edició del dimarts 3 d'agost, el corresponsal de Las Provincias, Ricardo García Sáez, va donar compte amb detall de “la imponent manifestació de dol” que va constituir el sepeli de les quatre víctimes, que va transcórrer des de la plaça de la Concepció fins a la parròquia de Santa María. “Presidien –afig el cronista-- les autoritats locals, en unió de Manuel Monzó Francés, inspector de zona de la Direcció Provincial del Moviment”.

Es va obrir una subscripció per part de Caritas, que va encapçalar l'Ajuntament, per a ajudar a la família que havia perdut marit i pare “i pal·liar en la mesura del possible el seu immens dolor”. Donava compte Ricardo al final de la seua crònica, haver-se “iniciat la tramitació corresponent per a la concessió de la recompensa prevista per a actes tan heroics”. Desconec si eixes ajudes van arribar a convertir-se en realitat, però tractaré d'esbrinar-ho en labor més detectivesca que periodística que crec de justícia realitzar.

En el cementeri de la nostra ciutat, en el segon pavelló, a l'esquerra de l'entrada principal, estan junts els tres nínxols en els quals descansen les restes de José Enguix Penalba, heroi anònim de la nostra ciutat, al qual ret homenatge per la seua generositat i llance. A banda i banda, els nínxols de Vicent Jordá Calabuig, de 15 anys d'edat, els mateixos que Gerardo Montagud Martí, que va ser anys el meu “amic invisible” en una més de les activitats de l’Aspirantat d’Acció Catòlica.