M'havien advertit que la malaltia ja havia avançat tant que igual no em reconeixeria ni em respondria en saludar-li. Se'm feia dur veure-li així, però ho vaig entendre i vaig anar. Per a pegar-li una abraçada i parlar-li durant una bona estona, amb la condició de tractar d'avivar els seus records, de tot allò que tant volia del seu Ontinyent. Quan ens referim a un malalt d'Alzheimer cometem l'involuntari error d'usar el pretèrit, per tindre assumit que l'amnèsia és la seua despersonalització, la seua mort en vida. Però desconeixem quins records i emocions encara poden niar en un racó de la seua mermada memòria, devastada per eixa dalla apocalíptica que és capaç de segar fins al propi nom. Tampoc sabem en quin moment, una ràfega del que entenem com a lucidesa, serà capaç de retornar al malalt una evocació de temps passats, un nom, un paisatge, una cançó. O si ens regalarà un gest, un somriure o un silenci per tota contestació a una pregunta. O un mutisme que es va fent espés quan s'allarga i ens quedem sense paraules del que li havíem animat a comentar.

Ignore amb quins criteris es decideix dedicar el Dia Mundial de… tantes coses, efemèrides i ocurrències com se celebren al llarg de l'any. Per a aquest 2025 el Dia Mundial de l'Alzheimer, l'Organització Mundial de la Salut va decidir que fora el 21 de setembre, vespra de l'entrada en la tardor meteorològica. També una tardor és la metàfora demolidora de la malaltia capaç d'expropiar de la teua pròpia memòria tot el que has sigut i volgut, llegit i estimat, visitat i recorregut, escrit i parlat. La seua ment, fa anys envejable pels seus coneixements, ara ha anat esvaint-se com eixes fotos que perden la nitidesa de les seues imatges fins a diluir-se a poc a poc, desaparéixer i esborrar-se del tot.

A Paco li vaig mostrar la portada de l'extra de LOCLAR dedicat a la Festa de moros i cristians, en la qual es veia el núvol format pel fum coincident d'una dotzena d'arcabussos disparats per festers d'un i un altre bàndol. La va escodrinyar amb detall, però no va dir res. En silenci va continuar repassant les seues pàgines detenint-se en els retrats dels qui anaven apareixent, com buscant en ells rostres vinculats a la seua pròpia biografia. Que li retrotragueren a aquells anys de pantalons curts, prunyons hivernals i fred a les aules, en les quals va aprendre les primeres lletres que al llarg d'una brillant carrera serien el seu instrument de treball. També la de la seua exquisida creació poètica.

Va tornar a mirar la portada una vegada acabada la visualització de les seues pàgines en les quals em va semblar llegia alguns dels seus paràgrafs. “Bonica fotografia. És de Luis Botella”, li vaig dir, “un fotògraf d'AFO, Agrupació Fotogràfica d’Ontinyent”. Va seguir sumit en un silenci que em feia mal. I més pertorbava per si la meua presència podia causar-li molèstia o cansament. Li vaig parlar de la perícia i oportunitat de plasmar la coincidència del tir de les armes amb el del fotògraf. Vaig veure apuntar en el seu rostre dos diminutes llàgrimes al mateix temps que esbossava un somriure que podria entendre's com a contradictòria. Un gest amb el qual vaig voler entendre que li havia agradat la imatge de les Ambaixades. I vaig cavil·lar si així havia aconseguit retrotraure-li als dies en què, en aquella mateixa casa prop del Mediterrani, envoltats dels seus molt benvolguts llibres preparava el discurs, magnífic, que ens va regalar com a pregoner de les nostres festes.

Vaig pensar que era el moment adequat per a tractar que isquera del seu mutisme. “Quants records del teu poble, del nostre poble, tens en aquesta preciosa casa”, li vaig comentar. Esta vegada va assentir movent el cap. Era el moment de forçar-li al fet que concloguera una dita popular ben conegut i li ho vaig llançar com un reclam: “Paco…Ontinyent, bona terra….” No vaig acabar la frase, la vaig allargar esperant que ho fera ell. I ho va fer acceptant l'envit “… i maaa…”. Va arrossegar sense acabar el “mala”, que per un moment em va semblar que anava a pronunciar. Però no. Es va detindre i a l'instant, amb una força que semblava haver reservat per a l'ocasió, la va completar molt convençut: “…i millor gent”. En esta ocasió i moment el seu somriure va ser el paper assecant de les seues pròpies llàgrimes. I també les meues. Sentir-li acabar eixa dita tan nostra, eixint-li d'allò més profund de la seua ànima ontinyentina, va anar a hores d'ara d'una malaltia tan cruel, impia, devastadora, canalla… com la que pateix en silenci, un magnífic i inoblidable discurs.