La dana del “i tu, més” - loclar

Dimecres, 29 d'octubre, amb el comandament a distància vaig escrutant l'una després de l'altra les principals cadenes de televisió. Totes emeten programes especials sobre el primer aniversari de la dana, la que va provocar 229 víctimes mortals, la majoria d'elles en municipis de l'horta de València. També les cadenes de ràdio s'han bolcat durant tot el matí a donar compte de la catàstrofe i fer balanç. Es parla molt més del que s'ha fet malament i ben poc d'allò que encara no s'ha fet, les obres que eviten la repetició de la tragèdia en eixe mateix escenari. La sensació d'abandó i frustració, que van manifestant quants valencians afectats per la riuada parlen davant les càmeres, s'incrementa a mesura que avança el matí. Per a vergonya pròpia, però sobretot aliena, apareixen els percentatges del que han ajudat, o deixat de fer, les administracions autonòmica i estatal. Indecent guerra de xifres a base de “jo més que tu”. Als portaveus d'uns i altres governs se'ls ompli la boca cantant les excel·lències del bé que ho han fet els seus i el rematadament mal que han actuat els altres. El que els interessa és guanyar el relat. Consideren que si aconsegueixen imposar la seua versió, això de menys serà la quantia de les ajudes i l'ànim dels afectats, hauran triomfat en la batalla de l'opinió pública i la publicada. I sí encara hi ha set-cents habitatges que segueixen sense disposar d'ascensor –problemón per als veïns amb mobilitat reduïda per estar empresonats sense reixes en la seua pròpia casa -- la culpa serà de la falta de tècnics i peces de recanvi, però no de la deficient gestió dels qui obligats a oferir solucions no saben com fer-ho.

Ha hagut de passar un any perquè se celebre un acte d'homenatge i reconeixement a les víctimes, que fins despús-ahir es va dir que era un “funeral d'Estat”. Fins d'eixa celebració hi ha hagut intents de convertir-la en element propagandístic. Molt per damunt de sumar-se i compartir el dolor dels qui van perdre a familiars, amics i companys de treball -- que en tot moment haurien de ser els veritables protagonistes de l'acte -- hi ha dirigents polítics d'un costat i un altre que tracten de rendibilitzar el drama al seu favor. No hi ha hagut treva ni tan sols en el dia de l'aniversari. Les crítiques al president de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón, que s'ha guanyat a pols per donar tantes i contradictòries versions del seu dinar en un restaurant, tampoc han cessat en esta concreta jornada, convertides en insults com el de “assassí”, que tantes vegades s'ha escoltat i pogut llegir en pancartes de manifestants als carrers de València. I més que refermaran en els pròxims dies, perquè tant l'oposició valenciana com tot l'aparell propagandístic de la Moncloa i les seues terminals mediàtics –sobretot TVE, la mateixa que va ser presa a l'assalt just fa un any quan tants pobles valencians ja estaven inundats de fang i morts -- no deixaran d'atacar a l'encara president de la Generalitat emparant-se en el molt elevat percentatge de valencians –inclosos els votants del PP – que segons les enquestes publicades tant per Levante com Las Provincias volen que presente la seua dimissió i que s'oblide de tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat.

Els errors i ocultacions de Carlos Mazón han sigut manejats per totes les esquerres i els grups satèl·lits que orbiten en col·lectius que van des del catalanisme a l'anarquisme més radical, han tractat i en gran manera aconseguit, convertir al president del Consell en l'únic culpable de les morts per les barrancades i han exonerat de tota culpa als qui des del Govern d'Espanya van deixar a la seua sort/mort a la Comunitat Valenciana. Errònies prediccions sobre l'amenaça de la quantitat de pluja, la falta de control sobre els cabals de barrancs com el del Poyo, el més letal de tots; l'error de posar la mirada en la presa de Forata i, per damunt de qualsevol altra consideració, la falta d'obres hidràuliques que se sap són imprescindibles realitzar per a conjurar els perills i danys que poden repetir-se per poc que la tardor torne a fer alguna de les seues. La dimissió de Carlos Mazón hauria de veure's acompanyada pels qui havent de prestar immediat auxili – va haver-hi unitats de l'Exèrcit com la pròpia UME preparades – van alentir fins a tres dies que es posaren en acció. D'eixe repartiment de responsabilitats no haurien d'escapar Pedro Sánchez, Margarita Robles, Grande-Marlaska ni molt menys Teresa Ribera, la que en eixe moment era ministra responsable de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i l'Agència Estatal de Meteorologia, i a la qual mai li va donar la gana vindre a València perquè la seua única preocupació era convertir-se en comissària de la Unió Europea on està la mar de bé en la seua poltrona.