A la porta de la qual va ser empresa d'Eduardo Bernabeu, adquirida per l'Ajuntament d'Ontinyent per a seu del futur palau de Justícia, han deixat una cadira. No se sap si es tracta d'un objecte més, dels molts que diàriament apareixen abandonats junt als contenidors, o que algú ha volgut fer una metàfora d'allò més apropiada per a denunciar la parsimònia amb què les autoritats autonòmiques, les del Botànic i les actuals, han encarat la solució del secular problema dels mitjans que la justícia compta, perdó no compta, a la nostra ciutat.
Una cadira convida al descans de qui espera. I desespera. Els ontinyentins tenim sobrades proves de la "pachorra" de la justícia en tots els sentits. Si la resolució de pleits i demandes es prolonga en el temps i l'espai –en no poca mesura per les presses amb la qual els jutges que ací venen demanen un altre destí deixant empantanats els casos – també les obres del nou edifici continuen a l'espera fent realitat el refrany popular “las cosas de palacio, van despacio”.
Però si un assumpte pot assenyalar-se com a paradigma de la parsimònia amb la qual una reclamació judicial pot prolongar-se, és el cas del qual informa LOCLAR en esta mateixa edició. No m'estendré en els detalls, comentats per l'advocada Isabel Bernabeu que ha portat la demanda que ha guanyat. Estava la lletrada en Primària quan va arrancar el problema i temps ha tingut de cursar la carrera de lleis, fer el màster i treballar en el despatx d'Uría i Menéndez abans de treballar en el bufet de Jaime Bernabeu, des del qual ha aconseguit alliberar els membres d'una família de l'onerosa i insuportable càrrega, vertadera condemna pels problemes que posen els bancs quan apreten, quedant exonerats del pagament de dos milions d'euros per l'aplicació de la coneguda com a llei de segona oportunitat.
La renovació del Consell General del Poder Judicial ha necessitat, abans d'arribar-se a un acord beneït per Brussel·les, cinc anys de desqualificacions i retrets mutus entre el Partit Popular i el Partit Sanchista. També serviria per a constatar el lent funcionament de la justícia espanyola.
DÈSSET SISTEMES DIFERENTS. Els aplicacions informàtiques d'audiències i jutjats de cadascuna de les dèsset autonomies són d'allò més autònomes. Tant, que no permeten que un avís, alarma o cerca d'un fugit, puga fer-se de mode automàtic i simultani, sinó que ha d'efectuar-se per correu electrònic o telefonada. Més d'un delinqüent amb ordre de crida i cerca s'ha beneficiat del maremàgnum telemàtic. Afija's perquè el laberint informàtic-judicial siga més intricat, que la Fiscalia té el seu propi sistema, de manera que no hi ha mode ni manera de compatibilitzar-los ni agilitzar tràmits. Si això no fora prou, hi ha jutjats que no admeten la presentació telemàtica, sinó que exigeixen que demanda es presente impresa en paper. És a dir, més motius perquè la justícia siga tan desesperadament lenta. I a Ontinyent, encara més.
PARCIALITAT DEL CONSTITUCIONAL. Les últimes decisions del Tribunal Constitucional, esmenant la plana al Tribunal Suprem en esborrar la malversació de diversos condemnats pels ERES d'Andalusia, no fa sinó incrementar els dubtes sobre la seua imparcialitat. El president del PP, Alberto Núñez Feijóo les ha posades de manifest i la reacció del Govern de Sánchez, amb la ministra Alegria ha sigut una més de les seues, i ha pretés que Feijóo es retracte.
La vara de mesurar d'este govern ofereix eixes incongruències. Un dia abans, havia sigut el mateix Sánchez qui criticava al Suprem per no aplicar l'amnistia a Puigdemont per malversació. Sánchez vol veure'l amnistiat ja. I tot el que no siga alliberar-lo de les seues responsabilitats els posa als dos dels nervis. El PP, per boca de Miguel Tellado, ha posat de manifest la incoherència de Sánchez, el govern de la qual no està per a donar lliçons sobre el Constitucional, i menys quan es permet criticar les decisions del Suprem si no li agraden. Un Constitucional, que ha recordat Tellado, està “trufado” d'ex membres del govern socialista. Només li va faltar afegir que el tribunal està presidit per Cándido Conde-Pumpido, les tendències del qual superarien amb facilitat la prova del cotó progre.
