Els anomenats “feliços anys vint” van ser un període de transformacions econòmiques i d’usos socials. Ontinyent no va ser l’excepció. Empreses i les persones benestants van poder accedir al servici de telefonia; les distintes entitats financeres d’àmbit nacional inauguraren sucursals: Banc Hispano-Americano (1924), Banc de Crèdit Espanyol -el Banesto- (1927; el Banc de València (1929) el Vizcaya (1939).
Els primers automòbils circularen pels carrers d’Ontinyent i es va fer precís garantir el subministrament de combustible per als vehicles; en gener de 1924 es va instal·lar en la plaça Concepció un sortidor de gasolina. També ocorregueren els primers accidents de trànsit, una xiqueta de quatre anys va ser atropellada amb resultat de mort per l’automòbil d’un comerciant resident en la plaça Major. El ban municipal proclamat en setembre de 1926, a viva veu i en valencià, recordava els límits de velocitat: “han de sircular dits carruaches a una velositat màxima de deu quilòmetres per hora, advertint-los que el incumpliment de esta disposició serà castigà en la multa corresponent”.
A banda dels servicis per ferrocarril, s’establiren les primeres línies comercials d’autobusos. Rafael Montés Soler (futura empresa “La Concepción”) declarava en juliol de 1927 posseir els següents vehicles: 1 autobús de la marca Chevrolet, matrícula nº 2989-Alacant, amb una capacitat 15 places que realitzava la ruta Ontinyent-Alcoi 2,50 pessetes; altre Chevrolet nº2487-Alacant també de 15 seients que per 4 pessetes et transportava a Villena. Per la seua banda, Vicent Ballester Seguí era propietari d’un Ford de 12 places que comunicava amb Gandia amb un preu per bitllet de 5 pessetes. Un cost, considerable.
La “modernitat” va anar acompanyada d’un canvi de costums, alguns d’ells considerats pecaminosos per l’església de l’època i ara “normalitzats” i ben populars. A finals de desembre de 1927, el rector de Santa Maria advertia de la creixent “paganització” de la societat “y quitar de las costumbres, el sello y recuerdo de Dios. Id a la Corte de España en la noche última del año y presenciareis una fiesta eminentemente pagana con sus bacanales y supersticiones, alguna tan ridícula, como la que los hombres serios, tragan sus doce granos de uva para engullirlos al compás de las doce campanadas del reloj de Gobernación- en Puerta del Sol-, por no sé qué misteriosas creencias”. Rafael Juan Vidal afirmava que a Ontinyent fins ara no s’havia popularitzat “por sus costumbres intensamente espirituales. Una de ellas es la fiesta de Primero de año, en la que el pueblo todo, reunido bajo el trono de Jesús sacramentado, da sentidas gracias a Dios por los beneficios recibidos en el año pasado y agradece el nuevo año…”.
Els balls moderns com el tango o el fox-trot -que apareixien en les pel·lícules americanes projectades en el cinema Echegaray- estaven de moda. També l’església proclamava que eren indecents i contraris a la moral cristiana. Afegia l’arxipreste: “que un hombre abrace a una mujer y viceversa es un despropósito. ¿Es que Dios ha borrado ya el sexto mandamiento de su ley?”. En canvi, admetia les danses tradicionals als carrers: “Sí son bailes de cuadro, como antaño se bailaba en todas partes, o como ahora se baila donde se conservan las costumbres … no hay inconveniente”.
El respecte pel costums tradicionals era la consigna de l’església ontinyentina. Per això veien amb bons ulls la pràctica de la pilota valenciana. Es congratulaven de la gran participació d’aficionats en un partit jugat en la plaça de Baix jugat a mitjans d’agost de 1925: ”ya que es nuestra clásica diversión, netamente española, donde se demuestra el ardor y valentía de nuestra sangre. Da tristeza ver como se esfuerza el mundo moderno en desterrar las costumbres sanas y adecuadas de nuestros antepasados.”
En canvi, criticaven el boxeig, el consideraven una pràctica violenta i brutal per la qual cosa “el gobierno debería prohibir un deporte que consiste hacerse daño mutuamente… El boxeo indigno de pueblos civilizados, abyecto, degradante, inmoral, criminal, grosero”. Una opinió, a hores d’ara, cada vegada més majoritària.
D’igual manera, seguint les directius mensuals del Papa Pius XI, l’editorial de “La Paz Cristiana” del 8 d’agost de 1929 alertava del creixent consum d’alcohol entre la població, especialment en les festes “hasta los niños tienen el concepto que no hay fiesta sin borrachera”. Advertia dels perills que comportava l’excessiva ingesta alcohòlica, perquè era pecat de gula, afavoria la luxúria i conduïa a la peresa. En definitiva, “La borrachera es una plaga social y como no la combatan los que gobiernan con mano dura, no podrá gobernarse la sociedad”. Però beure amb moderació era lícit, “Nadie ha dicho que el vino sea malo, no lo hubiera escogido Jesucristo para la santa misa”.
