Una bactèria assassina es va colar en la vida de Carla fa dos anys. Va estar a punt de matar-la. No ho va aconseguir, però sí que li va arrabassar mans i peus. Si s’haguera enfonsat fins a l’irremeiable, la bactèria hauria triomfat. Carla Maronda ha demostrat ser més forta que el Staphylococcus aureus. I el dissabte 28 de març, en la IV Gala del Rotary Club d’Ontinyent, la jove advocada de Xàtiva, dreta sobre les dos pròtesis que li permeten moure’s amb autonomia, va pujar a l’escenari per dirigir-se a les més de tres-centes persones que allí estaven reunides, moltes d’elles vingudes de Bocairent, perquè totes es van sentir interpel·lades a participar en un acte de suport a un altre jove, José Luis Puerto, però que tots al seu Bocairent natal coneixen com Jup, i a qui la mateixa bactèria, o una altra tan criminal com aquella, també li va segar mans i peus a finals de l’any passat. Les paraules de Carla van ser un cant a la vida i a l’esperança, escrites per ella mateixa sense necessitat d’un Rubén Darío. I dites amb tanta convicció, força i coratge que als nostres ulls anaven apareixent llàgrimes, reflex d’una emoció contagiosa.

Què més pot o ha de dir el periodista si Carla ja ho havia dit amb la màxima precisió? Res. És ella qui va parlar amb convicció, i estes van ser les seues paraules:

“Bon dia a tots. Gràcies de tot cor per estar ací. Gràcies per la vostra presència, per la vostra generositat i per convertir este dia en una cosa tan valuosa. Hui no sols compartim un dinar. Hui estem ací per a sostindre José, per a acompanyar-lo en un d’eixos moments que partixen la vida en dos.

I per a mi, estar ací té un significat molt profund.

Perquè quan una persona patix una amputació, no sols canvia el seu cos. Canvia el seu món. De sobte, tot allò que semblava segur deixa de ser-ho. Apareixen la por, la incertesa, el dolor, la ràbia, les preguntes. Una sent que la vida que coneixia es trenca, i que ha d’aprendre a habitar una realitat que mai no va triar.

Per això, vore que l’afecte, la solidaritat i el suport que tantes persones van tindre amb mi, hui els rep José, m’emociona d’una manera difícil d’explicar. M’emociona profundament sentir que allò que a mi em va sostindre quan més ho necessitava, hui està servint per a abraçar una altra persona que comença un camí tan dur. I això és immens.

Perquè hi ha moments en què una ajuda no és només una ajuda. És un missatge. És una manera de dir-li a algú: “No estàs a soles. No et soltem. Estarem ací”. I quan la vida et colpeja tan fort, sentir això pot marcar una diferència enorme.

A José m’agradaria dir-li una cosa des de la veritat. No, no és un camí fàcil. Seria injust adornar-lo. Hi ha dies molt durs. Dies de cansament, d’impotència, de tristesa. Dies en què costa reconéixer-se, en què sembla que tot pesa massa. Però també hi ha una cosa que cal dir amb la mateixa claredat: es pot continuar vivint. Es pot tornar a trobar sentit. Es pot reconstruir una vida bonica, digna i plena. Potser no igual, però sí valuosa. Sí teua. Sí vertadera.

L’amputació et canvia, però no t’esborra. No destruïx la teua essència. No s’emporta la teua capacitat d’estimar, d’il·lusionar-te, de riure, de superar-te, de seguir endavant. Obliga a refer moltes coses, sí, però també ensenya una força que un no sabia que tenia dins.

Jo he aprés que, fins i tot enmig del dolor, la vida continua obrint-se camí. Que lluitar val la pena. Que alçar-se una vegada més val la pena. Que continuar, encara que siga a poc a poc, encara que siga amb por, encara que siga amb ferides, sempre val la pena.

I també he aprés una cosa molt important: ningú hauria de travessar un procés així en soledat. Per això, el que esteu fent hui té tant de valor. Perquè no sols esteu aportant ajuda material. Esteu oferint proximitat, humanitat, esperança. Esteu dient amb fets que José importa, que la seua vida importa, que el seu futur importa. I hi ha gestos que un no oblida mai, perquè arriben just quan més falta fan.

Espere que José puga sentir durant este dia això mateix: que hi ha moltes persones empenyent amb ell, creient en ell, sostenint-lo mentre torna a posar-se dret, per dins i per fora.

A vegades la vida canvia en un segon. Però també en un segon pot aparéixer una mà estesa, una mirada sincera, tota una xarxa disposada a no deixar-te caure. I això també transforma una vida.

Així que gràcies. Gràcies per estar ací. Gràcies per mirar amb el cor. Gràcies per demostrar que la solidaritat de veritat existix i que, quan es convertix en companyia, en ajuda i en presència, pot il·luminar fins i tot els moments més foscos.

I a tu, José, dir-te que, encara que ara hi haja dolor, desconcert i por, també arribaran la força, la calma i l’esperança. Pas a pas. Dia a dia. No estàs a soles. I mentre hi haja motius per a continuar, sempre valdrà la pena lluitar”.