La toxicitat de l'amiant - loclar

La majoria dels edificis que es van construir en bona part del passat segle a Ontinyent, van utilitzar la uralita en forma de plaques, depòsits d'aigua, teulades. La uralita, que gaudia de prestigi per la seua resistència i fàcil maneig, va entrar en crisi quan es va descobrir que un dels seus principals components, l'amiant –també conegut com a asbestos – era cancerigen. I la uralita va quedar demonitzada fins al punt que l'empresa de la qual prenia el nom del propi producte va acabar canviant la seua denominació. Qui tenia amiant, tenia un problema. Perquè es va convertir en obligació ineludible donar part a les autoritats quan es pretenia retirar qualsevol producte fabricat amb uralita. A partir d'eixe moment es posava en marxa una operació a càrrec d'especialistes dotats de grans mesures de protecció, que precedien a la seua retirada.

Dijous passat, l'operari de la màquina excavadora utilitzada en les obres d'alçament del paviment de la plaça de la Concepció, va detectar la presència d'una conducció amb un revestiment d'amiant. Van sonar les alarmes i es van detindre les obres. Amiant és producte maleït i és prou nomenar-lo per a provocar sobresalts en les noves generacions, mentre que hi ha paisans, els que ja han passat dels setanta, que no es prenen les coses de l'amiant amb tanta preocupació “perquè mai ha passat res”, diuen amb una certa displicència. Els més assenyats, com és el meu cas, sí que acceptem la perillositat de l'ús i maneig d'aquest material. Fins al Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua el posa de manifest en la definició d'amiant: “Mineral constituït per silicat de calç, alúmina i ferro, que es presenta en fibres blanques i flexibles, és incombustible i té efecte nocius per a la salut”.

El dissabte, el Museu Tèxtil de la Comunitart Valenciana, que està sent escenari –magnífic, per cert -- dels més variats actes que s'organitzen a la nostra ciutat, va acollir unes jornades, les sisenes, que organitza i sufraga el matrimoni propietari de la finca La Escalera –antiga Perdiguera – i que per primera vegada van eixir del recinte de la propietat on s'han celebrat en anys anteriors només per als seus convidats. El programa matinal de dissabte va estar destinat a abordar per mitjà de diàlegs aquests tres gran temes: Art, Economia i Filosofia, que van abordar caps pensants de primer ordre com Manuel Borja-Villel, ex director del Museu Reina Sofia i Javier Moreno, ex director de El País. Per a respondre a la pregunta de si estem a les portes d'un nou ordre mundial i com està influint la política dels EUA en això, van dialogar l'ex ministre d'Administracions Públiques i ex president de Red Eléctrica Española, Jordi Sevilla; el president de la Cambra de Comerç Estats Units-Espanya, Jaime Malet, i l'alcalde d'Ontinyent, Jorge Rodríguez. I encara degué estirar-se més el migdia per a donar temps a filosofar a José Luis Villacañas i Francisco Sánchez-Rivas --amfitrió i patró de les jornades-- sobre la modernitat “per a ajudar-nos a entendre Europa”.

Del nivell de coneixements del valencià Jordi Sevilla dona bon compte la seua titulació acadèmica com a llicenciat en Ciències Econòmiques; ser Tècnic Comercial de l'Estat, així com la seua llarga experiència política. Un currículum davant el qual empal·lideix qualsevol membre o membre de l'actual govern, inclòs el seu president. Algú que estant al capdavant de Red Eléctrica Española i decideix anar-se, segons sembla per no estar disposat a aguantar les ingerències de la ministra i ara comissària europea, Teresa Ribera, mereix respecte quan no aplaudiment. (Em reserve el que opine del desvergonyiment de la tal Ribera abans i després de la dana, per a no saturar els jutjats).

Jordi Sevilla va demostrar que té un cap molt ben moblat. Després d'escoltar-lo amb summe interés, però veient que l'horari previst havia sigut sobrepassat em vaig limitar, pese al meu interés i ganes, a fer-li només una pregunta, sobre el que s'havia publicat en The Telegraph de l'apagada, que hauria sigut provocat per “un experiment amb les renovables”. Sevilla, que ja tenia publicat en El País un article –citat per Felipe González en El Formiguer – en el qual donava la seua versió, va desmentir al diari britànic i va apuntar que s'havien donat tres circumstàncies adverses perquè ocorreguera i que resultant molt estrany i difícil que es donaren a un mateix temps, es van donar.