La Fletxa i la Rabosa són una constel·lació que se situa entre la del Cigne i l'Àguila. En alguna iconografia apareix representada devorant un cigne. Tota una al·legoria, com veurem. No pocs han sigut els mitjans informatius que aquestes últimes setmanes han publicat la notícia de la rabosa i de la fletxa, que prèviament havia publicat LOCLAR, i des del qual se m'ha insistit i animat perquè torne a publicar en les seues pàgines els meus comentaris. Espere no defraudar i tractaré que aquestes segones parts siguen, com a poc, tan bones com les anteriors.

La història de la rabosa va començar a donar-se a conéixer, com sol ocórrer en els nostres temps, en les xarxes socials, en les quals un militant actiu va comentar una fotografia en la qual apareixia aquesta espècie cánida, coneguda com vulpes. No van tardar diferents associacions animalistes en entrar al drap i multiplicar la polèmica, especialment Animalistes Vall d'Albaida.

Ignorava que les raboses, en l'exacte sentit de la seua condició d'animal quadrúpede, alçaren tanta passió com algunes raboses que s'exhibeixen en programes de bragues i braguetes, quan la veritat és que una família ontinyentina afectada havia denunciat l'existència de l'animal davant Medi Ambient, el Seprona, Policia Local, Centre de Protecció Animal de El Saler i Protectora de la Vall d'Albaida. No sols denunciaven el fet que rondara per les urbanitzacions, sinó el seu desgraciat aspecte estat sanitari, perquè evidenciava palmaris símptomes d'estar contagiada de la sarna. Mai van obtindre cap resposta i la rabosa va continuar passejant-se mentre les autoritats miraven cap al Pla de la Balarma.

No diré jo que el o la rabosa no em meresca el màxim respecte. Té el mateix rang de consideració que la resta de les peces cinegètiques que són comunes en les nostres terres: perdius, conills, llebres,… i raboses. No sé jo molt de caça i molt menys d'armes. Sempre he sigut una persona pacífica i pacifista, tal com donaran testimoni tots els que em coneixen, però tinc entés que entre les armes permeses en la caça està l'arc i les fletxes.

Si l'animal que, sense lloc a dubte, està ple de la Sarcoptes scabiei és un ésser que pateix amb un dolor insuportable fins que li arriba l'hora de la mort, pot entendre's que donar-li caça com un acte de compassió que pose fi al seu sofriment. És, a més, un vector de contagi terrible. No entraré, perquè no tinc els coneixements suficients, en el debat de si aquest tipus de sarna contagia també a l'humà o no, però sembla que sí i, en tot cas, propaga la malaltia exponencialment a la fauna, domèstica i salvatge, afectant gossos, cabres, ovelles, porcs, cérvols, cabirols…

Aquesta setmana han donat avís que ha sigut albirada de nou la rabosa. Cal suposar que no serà el mateix protagonista sarnós, encara que ronda per les proximitats d'on va ser vist per última vegada. A la vista de la reguera de sang i mortaldat produïda en corrals de la zona, bé hauria de parlar-se de la venjança de la rabosa. O del seu retorn. Ja no hi ha galliner què estiga fora de perill en la zona que ronda. En una caseta, són tretze les gallines atacades que han aparegut mortes; en una altra, cinc oques; dos titots entren també en la relació d'animals que han sucumbit al depredador. I no acaba ací la relació de corrals que han rebut la seua feroç visita. Altres dos polits i totes les oques d'una altra caseta també han mort.

Però ara, per una estranya mescladissa de bonisme i estupidesa, de qui hi ha compadir-se és de la rabosa perquè està sarnosa i, per això cal protegir-la, i per a tractar de salvar-la que vinguen a Ontinyent sepronas i veterinaris i experts en fauna animal, perquè cal protegir-la coste el que coste. I què fem amb les víctimes de les nocturnes caceres que ella o un altre congènere ha decidit dur a terme? Perquè res, que cal protegir-la a ella en lloc de les seues víctimes. Pobra rabosa, diuen alguns animalistes…!!!