Els metges recomanen l'exercici diari com a excel·lent activitat terapèutica front l'anquilosament. Consell que se'ns dona als més majors i que jo procure complir diàriament per allò de la norma d'obligat compliment de caminar deu mil passos. No pocs d'ells els faig pel Carrer Major, a dalt i a baix, com en els temps en què era passeig i punt de trobada amb qui et volies trobar, o a qui t'agradava veure. Coses de l'edat. D'aquella i d'aquesta.
El Carrer Major va entrar en decadència fa ja més de tres dècades per culpa d'un cúmul d'adversitats, encara que cap tan desastrosa com una nefasta reforma que ha sigut la seua mortalla en la qual segueix embolicada. D'aquella inacabable reforma, de la qual va ser responsable un govern municipal en el qual manava el Bloc, aquests llots en què seguim enfangats. El carrer va anar perdent valor urbanístic, social i comercial. I fins i tot sent tanta l'adversitat que va patir i pateix, continua sent escenari de moltes activitats culturals, religioses, esportives i civils. Entre les principals, la pràctica totalitat d'actes de les nostres internacionals Festes de moros i cristians.
Que haja sigut de sempre un carrer desproveït d'arbres no vol dir que els gossos –que senten predilecció per miccionar en els seus troncs – no siguen passejats per allí. De la seua presència són les nombroses marques que al llarg dels trams de Gomis i Mayans podem veure i ensumar, sense que l'obligada remulla, que no tots els amos efectuen, per a diluir l'impacte de la micció siga suficient per a dissipar els seus rastres i olors.
He començat estes línies, que pretenen ser un catàleg d'adversitats de la qual va ser carrer principal de la ciutat, per a enumerar unes altres que ratifiquen el seu estat de prostració. Podria suggerir de les autoritats que, almenys les restes dels orines foren combatuts amb el reg de la calçada, però immediatament se'm criticaria el consell perquè suposaria la immediata aparició de tolls en aquells punts en què les llambordes no ballen, però que en els buits de tots els altres --que són la immensa majoria-- l'aigua acabaria esguitant com un xicotet guèiser en xafar-los.
Pocs dies després d'acabades les nostres Festes, un amic de joventut que va fer el batxillerat en el Col·legi La Concepción i feia més de mig segle que no havia tornat per Ontinyent, em va anunciar la seua visita. Una vegada ací va voler fer un llarg passeig per la ciutat, que va voler començar pel Col·legi, en aquells dies a l'espera de la represa de la seua activitat docent. Creuem el Pont Nou i seguim Carrer Major endins. A penes ho havíem recorregut quan em va comentar la sorpresa que li provocava veure-lo tan canviat i, més encara, l'elevat nombre de cartells d'immobiliàries que anunciaven el lloguer o venda de baixos comercials. “Però és que quasi tots estan en lloguer o venda”, em deia i repetia sense dissimular la seua sorpresa.
Seguim i ens vam detindre davant l'abandonat edifici que va ser hotel Fontana, després Pou Clar. “I això?”, preguntava esbalaït. No es referia únicament a la que va ser una esplèndida construcció, sinó que també es referia a l'inacabat edifici amb el número 69 del carrer Gomis, que continua esperant, sense que ningú sàpia quin serà el seu futur ni qui estiga disposat a acabar-lo. Li vaig confessar el meu desconeixement sobre les possibles raons de la seua paràlisi: “No sé si per dificultats financeres de l'empresa constructora o culpa de lleonines condicions exigides per l'Oficina Tècnica i la seua ben guanyada fama de “oficina sinistra”, per les tantíssimes pegues i dificultats –que unes seran unes certes i altres poguera ser que justificades exigències urbanístiques— que tant particulars, promotors immobiliaris i constructors diuen haver patit fins a l'avorriment que els va portar al desistiment del projecte.
Li vaig recordar al meu amic un comentari que em van fer temps arrere, i que vindria a ser prova de les nombroses pegues posades per l'Oficina Tècnica per a de tres edificis del carrer Gomis. Se'm va dir que el comprador de les cases numerades 44, 46 i 48 va pretendre unificar-les per a construir habitatges, però que se li va impedir que igualara la distinta altura dels sòls de cadascuna d'elles, la qual cosa obligava a fer uns habitatges amb dos nivells en un mateix habitacle, per la qual cosa va decidir no seguir avant. Com m'ho van explicar ho explique, amb la prudent reserva que ha de fer-se quan no s'ha contrastat el comentari.
Del molt perepunyetes que es posa l'Oficina Tècnica sí que ho demostra, i eixe seria de mode concloent la prova del cotó, el nombre d'industrials que en els últims anys es van anar d'Ontinyent per a instal·lar les seues empreses en polígons de municipis veïns d'Agullent, Aielo de Malferit o l'Olleria. Un altre cas cridaner del mateix carrer és el solar al qual correspon als números 56 i 58 de Mayans i del qual es conserven apuntalades les pedres de cadirat de la qual porta principal. El seu propietari, en bona lògica estètica, va voler recular la que seria nova façana, per a situar-la en línia amb l'edifici confrontant, però es va trobar que es denegava la seua sol·licitud.
Hi ha altres cases amb evidents signes d'abandó de la qual va ser via molt principal, en clar contrast a quant d'ella va comentar Teodoro Llorente en dir de la nostra ciutat en la seua obra “València”: “Seguint el carrer Mayans (benefactor d'Ontinyent, que amb justícia ha perpetuat el seu nom), carrer que, pels seus bons edificis, és digna d'una ciutat”. Repetiria Teodoro Llorente, fundador de Las Provincias, el mateix que va deixar escrit en 1889 del carrer Mayans si tornara i la vera en el seu actual estat de prostració?
