Pot ser que vosté, a l'hora de llegir aquestes línies, encara estiga gaudint del moment en què eixe xaval, que demà dissabte complirà dèsset anys, encarara la porteria de la selecció francesa i, des de fora de l'àrea llançara la pilota i la colara precisament per l'esquadra sense cap possibilitat que el porter ho impedira. Espanya empatava un partit que els més pessimistes aficionats espanyols donaven per perdut als huit minuts pel gol francés.
El xaval que ja tot el món coneix i admira la seua precoç habilitat amb la pilota, Lamine Yamal, va nàixer a Espanya de pare marroquí i mare de Guinea Equatorial, podria ser un de tants milers de menors que abandonats a la seua sort van arribar en pasteres a les costes canàries, en molts casos espentats pels seus majors amb la complicitat –o no, vaja vosté a saber—de mafiosos que encarnen en els nostres dies als negrers que en segles passats proveïen de mà d'obra esclavista a Anglaterra, Holanda, França, Espanya per a les seues colònies.
Tenim un problema. Més ben dit, sis mil. Tants com menors no acompanyats estan en territori espanyol i als quals hem d'atendre. Si s'han jugat la vida, i per milers molts l'han perduda en les infernals travessies per l'Atlàntic, a bord de barcasses que en molts casos han sigut taüts, no ho han fet per capritx o desig d'aventura. Reparem en què el mateix fenomen no es dona en sentit contrari. Uns milers els espanyols van a Àfrica, ja siga de safari --rifle en mà o càmera fotogràfica-- turisme i també amb propòsit mèdic-solidari. Cap ho fa en una pastera, ni pretén quedar-se allí amb l'esperança de trobar un futur més segur que el seu present d'ací.
Sí, tenim un problema. I el debat, en al qual ara mateix estem vivint no pot eternitzar-se, perquè els centres en què es troben amuntegats eixos menors a les Illes Canàries, estan per complet desbordats i el temps corre en contra d'ells. I també nostra, si no som capaces de posar-nos d'acord, que eixa és, ara com ara, la principal tasca que han de resoldre els dos grans partits, popular i socialista: pactar solucions que pal·lien un problema de tan complexa solució.
Lamine Yamal té nacionalitat espanyola per haver nascut ací, en Esplugas de Llobregat, el 13 de juliol de 2007. Podia haver triat jugar amb la selecció marroquina, però es va decantar per l'espanyola. No podrà conduir un cotxe ni votar fins a juliol de l'any pròxim, però si pot jugar i fer-ho amb la descarada desinhibició de qui no es deixa acoquinar sabent que huitanta mil espectadors estan pendents del que faça. Lamine també va poder ser un d'ells. Un mena que va ser deixat a una sort del tot incerta enmig de la mar, però que va tindre la de nàixer a Espanya. I Espanya la de tindre en ell un futbolista capaç de retornar en només dotze minuts l'evaporada esperança d'una afició, molt donada a la depressió, quan França es va avançar amb el seu gol als huit minuts de la semifinal.
Semblant és el cas d'un altre jugador, Nico Williams, que demà dia 12 compleix vint-i-dos anys. Els seus pares, nascuts a Ghana, van arribar a Espanya després de creuar el Sàhara, arribar fins a la tanca de Melilla, saltar-la, ser detinguts per la Guàrdia Civil i, finalment, com molts altres il·legals acabar a l'Espanya peninsular. Amb ajuda de Càritas i d'un capellà van aconseguir papers i van legalitzar la seua situació. Uns il·legals aliats amb la sort d'haver trobat per part de l'Església l'ajuda per a poder tirar avant. L'altre Williams, també jugador de l'Athletic, va nàixer a Bilbao poc després d'arribar els seus pares. Una altra història d'immigració que ara fins aplaudeixen aquells que s'obliden de la seua xenofòbia i festegen les fintes i gols d'un altre xaval que ha contribuït de mode decisiu al fet que Espanya jugue diumenge que ve la final de l'Europeu, que és de desitjar es puga guanyar front la pèrfida Albió.
Guanyar a Anglaterra forma part d'un desig col·lectiu, que fa que es renove en l'ànima de milions d'espanyols la seua condició de tals, sense complexos. No passarà res si no es guanya, però més important que el futbol serà que es guanye el problema dels menors abans perdre'ns en debats maximalistes sobre la immigració.
