Els telèfons mòbils formen part de la nostra vida, són uns elements indispensables. No sempre ha sigut així, a Ontinyent els primers telèfons -fixes, és clar- començaren a funcionar en maig de 1927; però hi havia uns precedents. L’ajuntament a petició “de las fuerzas vivas y principales contribuyentes” a finals de 1917, havia sol·licitat a la Compañía Peninsular de Teléfonos “que por la importancia de la población, podría establecerse un grupo telefónico urbano”. El motiu de la demanda obeïa al fet que Albaida considerava demanar este servici i “de conseguir dicha mejora la citada población, Onteniente dependería de la Central que se establecería en Albaida, cosa que debería evitarse, por todos los conceptos”. La companyia, radicada en Barcelona, el 24 de desembre 1917, va respondre que no disposava de materials de telefonia per atendre dita petició.
De nou el 12 de setembre de 1921 les autoritats municipals demanaren ajuda al diputat del districte, Vicente Puigmoltó Rodríguez Trelles i Mayans, comte de Torrefiel, “para que este influya cerca de quien corresponda” i que s’instal·lara una central telefònica a Ontinyent. De fet, en maig d’eixe mateix any, l’influent industrial i empresari de La Paduana, José Simó Marín, havia aconseguit permís del director general de correus i telègrafs per obtindre una línia particular telefònica.
A finals de 1923, per tal de facilitar la col·locació dels postes de la línia telefònica, l’ajuntament va proposar sufragar els costos del seu transport “desde la estación de ferrocarril al pie de los hoyos dentro del término municipal en los tres ramales que partiendo de esta Ciudad vayan a Agullent, Ayelo de Malferit y Bocairente”.
En gener de 1927, la companyia telefònica ja no acceptava més altes de línia, el nombre d’abonats era molt superior al que ella exigia com a requisit mínim de connexió “y por ello es de esperar una rápida instalación, de este tan deseado servicio”. En efecte, el diumenge 29 de maig s’inaugurava la telefonia urbana i interurbana. La revista “La Paz Cristiana” es felicitava per la gran importància que suposava “en todos los órdenes de la vida”.
L’acte va resultar tot un esdeveniment social. Els directius de la companyia foren rebuts en la casa capitular i la comitiva municipal, acompanyada per un nombrós públic i banda de música, es va desplaçar “a la casa de teléfonos”. Allí es pronunciaren discursos al·lusius al nou sistema de comunicacions i, acte seguit, el plebà Rafael Juan Vidal va beneir les instal·lacions. També contactaren per primera vegada de manera telefònica amb el governador provincial i amb l’arquebisbe. A continuació, la comitiva i els abonats es van traslladar al balneari de La Salud -actual col·legi de La Pureza- on es va servir “un exquisito banquete que amenizó el terceto de cuerda del Sr Silvaje. La cordialidad y el buen gusto reinó en todo. Al descorcharse el champany se pronunciaron numerosos brindis”.
Ontinyent en el transcurs de la dècada dels seixanta va créixer de manera espectacular i les infraestructures telefòniques es van mostrar del tot insuficients per a les necessitats de la població. Centenars de noves sol·licituds d’altes telefòniques no es pogueren atendre i en la mateixa línia telefònica s’entrecreuaven simultàniament tres i quatre interlocucions. El periòdic “Ciudad” denunciava que “las pobres telefonistas tienen que atender una demanda de llamadas muy por encima de las posibilidades de la actual instalación”. De fet, l’articulista José Ángel Gironés comentava que segons l’anuari estadístic de 1968 es comptava amb 94 telèfons per cada 1.000 habitants. En el cas d’Ontinyent -a causa de les raons esmentades- la xifra era inferior a la mitjana espanyola, de tan sols 80.
En febrer de 1969, les obres d’edificació de l’Institut avançaven a bon ritme i s’iniciaven les del Poliesportiu. Al mateix temps La Compañía Telefónica construïa la central sobre els solars que havia ocupat la noble mansió del marques de Vellisca, malauradament enderrocada! Però, per tal de connectar-se de manera automàtica amb la xarxa nacional, va ser necessari colgar els cables des de l’entrada de la població (Ramon i Cajal- Dos de Maig) fins a Sant Jaume. Durant mesos, les voreres estigueren ocupades pels materials de canalització i el trànsit de vehicles, destorbat.
Finalment, el dissabte 19 de desembre de 1970 s’estrenava la central automàtica de telèfons. Tal i com va ocórrer en l’acte inaugural de maig de 1927, el plebà de Santa Maria va beneir les noves instal·lacions “y se sirvió a las autoridades un vino de honor”. El periodista, Ricardo García, Pipus, des de les pàgines del Ciudad reconeixia el treball admirable de “Las Chicas del cable” d’Ontinyent “que atendían las llamadas urbanas sin pedir el número del abonado, pues tan solo bastaba con el nombre”.
