És una exageració dir que cada fester, siga moro o cristià, té una solució per al doble problema —programa d’actes i horaris dels mateixos, sobretot de les Entrades— que cada any es manifesta durant les nostres internacionals Festes de Moros i Cristians d’Ontinyent. Dic que és una exageració perquè qui subscriu, que continua sent fester, no coneix la fórmula magistral per a aconseguir resoldre’l, ni tan sols per a intentar-ho. Ja m’agradaria que això fora possible. Molt em tem que tampoc s’aconseguisca per més que es consulte la tan cacarejada Intel·ligència Artificial, que tants lloen com si es tractara dels remeis del mateix Fierabrás.

La prudència aconsella deixar en mans de qui té responsabilitats, des de cadascuna de les comparses fins a la Junta de la Societat de Festers del Santíssim Crist de l'Agonia, que siguen ells qui adopten les decisions que consideren més adequades. Potser, en este com en tants altres assumptes, convinga recórrer a aquella fórmula que vaig escoltar a un vell professor: “un problema ben plantejat és un problema quasi resolt”.

La proposta benintencionada de reduir el nombre de bandes de música, sorgida des de la Junta de Festes, va ser rebutjada pel col·lectiu fester amb tal quantitat de noes que, per pura lògica, no admetia retocs ni maquillatge i obligava a tornar al punt de partida. Que no és altre que tractar de compatibilitzar en el temps i l’espai l’elevat nombre de festers que volen “eixir”. Eixe “eixir” afecta quasi exclusivament les Entrades, l’acte principal pel que fa a boatos i nombre de festers i músics, perquè per damunt està —o hauria d’estar— la Baixada del Santíssim Crist de l’Agonia, vertader protagonista d’unes festes que celebrem en el seu honor.

Si fora possible trobar el màgic algoritme que ens donara la millor solució, tots ens sentiríem ben satisfets. Però siguem realistes: havent crescut com ho ha fet en els últims anys el nombre de festers, no hi ha algoritme capaç de resoldre-ho. I menys encara si el que proposa és reduir el nombre de participants en l’Entrada.

En les nostres festes i fins ara, a diferència de les d’Alcoi, on els festers han d’esperar torn rotatori per a poder “eixir” en les Entrades, tots els qui ho han desitjat han pogut desfilar o participar sense veure’s obligats a exercir el paper de “malditos”, denominació que reben aquells que formen part del boato d’una comparsa però no desfilen.

A Ontinyent, fins ara, no hi ha hagut “malditos”. I costarà que n’hi haja, perquè en el nostre ADN veure’s privat del dret a desfilar en una Entrada ve a ser com no poder culminar una relació, per més que existisquen altres activitats igualment plaents a desenvolupar.

Quan en alguna tertúlia s’ha plantejat la conveniència de dedicar part de la conversa als horaris i programes de festes, sobretot de les Entrades, les discrepàncies han aflorat de seguida. Uns han considerat excessiu el nombre de festers que ixen; altres, que són massa les bandes de música, postura rebutjada per la majoria “perquè sense música suficient i potent una Entrada es convertiria en una desfilada insufrible”. Algú també ha intervingut en contra de l’elevat nombre de ballets “perquè res tenen a veure amb la història que hi ha darrere dels moros i cristians”. A partir d’ací, la tertúlia s’ha convertit en un autèntic guirigall, amb crítiques als anacronismes d’unes festes que no pretenen ser un espectacle a l’estil Puy du Fou.

Arribats a este moment del calendari en què el Mig Any ens recorda que el temps avança, seria desitjable que entre tots férem possible que afloraren quantes més propostes serioses, brillants i il·lusionants millor, capaces d’alimentar una autèntica pluja d’idees d’on poguera sorgir la solució que tots els qui estimem les nostres Festes de Moros i Cristians voldríem trobar, consensuar i recolzar majoritàriament.

Difícil papereta la que té la junta presidida pel berberisc Ricardo Calabuig Gandia, però és de justícia dedicar-li unes paraules d’ànim perquè ni ell ni el seu equip defallisquen i perquè tot allò que s’acorde i es pacte siga motiu i raó perquè les nostres festes, declarades d’Interés Turístic Internacional, ho siguen de paraula i d’obra, i per això conegudes d’un cap a l’altre confí.