Les confraries són associacions íntimament vinculades a l’Església amb una llarga tradició. L’origen es remunta a les primeres comunitats cristianes que buscaven la fraternitat i la plena comunió d’amor amb Jesucrist seguint el principi evangèlic: “On dos o tres de vosaltres esteu congregats en el meu nom, jo estic enmig d’ells” Mateu 18-20. Tenim testimonis de la seua existència a València des de la  fundació com a regne independent a mitjans del segle XIII. 

Les confraries constitueixen un vertader teixit social i religiós que permet als fidels l’exercici d’accions caritatives i d’increment del culte públic amb finalitats espirituals. L’afiliació a les confraries possibilitava als membres beneficiar-se de la intercessió de les distintes advocacions marianes o del sant patró corresponent. Les persones associades a elles obtenen la plena seguretat d’aconseguir un funeral segons la litúrgia cristiana 

En el període que comprén els segles XVI al XVIII, a Ontinyent, trobem -en les capitulacions d’algunes confraries- una dedicació especial per al salvament de les ànimes dels seus membres. És el cas  de la Sang de Jesucrist, l’actual Ecce Homo -com sabeu la més antiga de les existents- que acompanyava els  difunts en els soterraments. També entre les obligacions de la desapareguda confraria de la Verge Maria e del arcàngel Sant Miquel es trobava la següent clàusula: “sien tenguts de anar als soterrars dels confrares que moren ab ciris blanchs des de la casa fins a la església... e aprés acompanyar lo cos fins lo cimenteri”. A més, havien de resar “set paternòsters e set avemaries”. 
Tenim constància documental de la  participació de la confraria de la Sang de Jesucrist en els actes  en honor al difunt monarca Carles II a finals de novembre de 1700. La desfilada processional durant la nit anterior al funeral, vestits amb capes i estoles, il·luminant amb ciris els foscos carrers d’Ontinyent en un temps que no existia cap enllumenament públic, devia ser un espectacle impressionant. La processó del Silenci, organitzada per la confraria de la Soledat i la germandat del Crist de l’Expiració, està en certa manera, inspirada en els actes funeraris reials. La nombrosa concurrència d’espectadors i participants, acompanyant les imatges pel barri de la Vila la nit del Dijous Sant, és digna d’admirar i revitalitza els actes de la Setmana Santa. 

En aquell funeral reial els jurats del consell ontinyentí junt amb altres autoritats i funcionaris municipals (els macers i l’escrivà) vestien de dol amb rossegues negres -idèntiques a les que encara llueix en Setmana Santa la confraria dels Assots en la Columna- i anaven escortats  per tabalers amb els instruments destemplats i del trompeta públic que feia sonar l’instrument “amb veu bastarda” en senyal de tristor.
 
Les confraries, sense cap dubte, representen una de les manifestacions més importants de la religiositat popular. Formen part del cicle litúrgic acompanyant el ritme estacional de les festes de titularitat religiosa. Precisament, per a complir la vessant espiritual, estaven adscrites de manera obligatòria a una parròquia o un convent. La litúrgia confrare és un fet social total que assumeix distintes celebracions religioses (misses, processons..) i fomenta els sentiments  espirituals i el culte compartit.  

L’informe enviat el 22 de desembre de 1770 per l’alcalde major d’Ontinyent, Don Luis Blasco i Colomer, al primer ministre, el comte d’Aranda, especificava les despeses de les confraries ontinyentines i les activitats que realitzava cadascuna d’elles. La raó per la qual es va realitzar l’informe en tots els regnes d’Espanya va ser el control de les excessives despeses d’algunes confraries, evitant els abusos comesos que s’apartaven de la vertadera religiositat.  El governador de la ciutat de san Felipe (Xàtiva) era molt clar al respecte: “mi sentir es que se permita el culto y veneración que se da a Dios por medio de sus santos en quanto a funciones de Iglesia, y que absolutamente se quite y desarrayguen lo que toca  a profución de bayles, vacas y novillos, pues estas funciones lo que únicamente acarrean es empeños en las familias, ocación de desgracia y fomento de pecados”. 

Hem d’assenyalar que a Ontinyent l’informe no va detectar cap malversació. De fet, en les ordenances de la Gloriosa Verge Maria e del benaventurat Arcàngel sant Miquel (1495) es restringia i controlava les despeses de la confraria: “que los dits majorals no puxen distribuir ni donar en convits i col·lacions” (ara nomenats vins d’honor).  
Certament, el control dels diners provinents de les arques públiques és necessari per evitar despeses que escandalitzen als ciutadans. No nomene cap d’elles ni cap administració oficial perquè estan en el pensament de tots.