Temptat estic, traint a la que és la meua professió i ha sigut el meu ofici durant més de cinquanta anys, a no obrir cap pàgina de periòdic ni posar-me davant del televisor per a veure que diuen en el telenotícies. La temptació cedeix prompte perquè per molt insultants que em puguen semblar, i em semblen, tantes i tantes declaracions i polèmiques entre polítics, la necessitat de no perdre el fil de l'actualitat m'obliga a continuar llegint, veient i escoltant. A contracor, això sí, i no sense disgust cada vegada major. Perquè els uns i els altres, menyspreant l'interés comú –compromís amb el qual van dir presentar-se per a un càrrec en campanya electoral -- es dediquen a llançar-se fang i fang –quina cruel ironia, Pedro Sánchez i companyia -- creient que d'eixe mode no es veuran tacats per les imputacions, insults, crítiques, insinuacions i faules que reben des de les bancades dels altres, amb l'assídua col·laboració, que pot ser remunerada, entusiasta i/o fanatitzada, d'empleats de mitjans de comunicació als quals adjudicar la condició de periodistes suposa degradar l'ofici deixant-lo al nivell dels claveguerons per la pudor de quant diuen i com ho diuen.

MANIFESTACIÓ ROBADA. L'ànim carronyer va animar dissabte passat a no pocs dels participants en la manifestació de València. Es van aprofitar del dolor dels més directes perjudicats, compartit per tots els que ens hem sentit concernits per la pèrdua de tantes vides –només una ja haguera sigut brutal -- i el cúmul de destrosses provocades per una gota freda que rar és la tardor que no fa acte de presència en el nostre Mediterrani. Van dir els seus organitzadors que volien manifestar-se en silenci i pacíficament, propòsit incompatible amb l'historial d'algunes de les colles convocants de la protesta. El que van aconseguir estos pertorbadors no va ser un altra cosa que veure trastornat el silenci de la majoria pacífica pese la seua indignació, llançant fang, botelles i bengales contra la façana de l'Ajuntament de València, protegit per policies nacionals que amb esforç i sense fer en cap moment ús –que cada tenen més prohibit pel capritx de Bildu i el consentiment de Sánchez -- del material antidisturbis. El resultat va ser d'allò més desigual. Quatre detinguts entre els provocadors i encaputxats i trenta-un policies ferits. La façana emmerdada de pintades, fang i petjades de mans sense encallir. Les pedres gòtiques del Palau de la Generalitat igualment maltractades, sense que cap dels agents fera el menor intent, amb tota raó, d'impedir aquella de demostració de pacífica protesta, no anaren a acabar sent ells els sancionats per obra i gràcia del seu cap Marlasca.

LLUÍS LLACH. Veure la cara entre els manifestants d'este individu, amb les seues robes impol·lutes sense rastre de fang a les mans, no deixa de ser un sarcasme, una broma de pèssim gust. L'activista del separatisme català, sempre a mig camí entre l'activisme cultural i el polític, va ser fa vint anys un dels més destacats opositors al Pla Hidrològic Nacional, al qual hem de referir-nos, donat que la seua derogació haja pogut tindre a veure amb la mortal DANA del 29 de novembre i següents dies en setanta poblacions valencianes.

Els convocants de la manifestació van aconseguir una molt important mobilització, en trobar en l'ànim d'afectats, amics, familiars i paisans esglaiats de la magnitud de la tragèdia cense suficient per a convertir-la en multitudinària. L'extrema esquerra que gestionar els assumptes públics sol fer-ho amb la imperícia demostrada amb una llei com la del sí que és sí, és hàbil i ocurrent per a aprofitar-se en el seu propi benefici dels pitjors successos. No anava a desaprofitar una ocasió com li brindava la desafortunada actuació autonòmica d'una gestió, i el menyspreu, quan no flagrant i dolós incompliment de les seues obligacions, per part del govern de Pedro Sánchez. I tant com la va aprofitar, complint al peu de la lletra la seua carronyera vocació.

EL PLA SUD. Amb la finalitat d'evitar que una riuada com la patida a València l'any 1957 tornara a causar tan quantiosos danys, el govern de Franco va dissenyar el Pla Sud, que va lliurar a la ciutat del pas del riu Túria i va fer possible, a més, que el vell llit regalara a la ciutat un parc excepcional. Però, el Pla Sud no es va completar íntegrament per l'afectació que suposava per a l'Horta i en algunes de les poblacions ara afectades per la DANA.

I el més dur. D'haver-se realitzat obres com les previstes des de finals del passat segle: les preses en el riu Magre i Vilamarxant; la canalització del barranc de Poyo, entre altres, que no van fer els governs d'Espanya-- irresponsabilitat que aconsegueix al PSOE i el PP-- els danys que ara han patit les poblacions afectades haurien sigut sensiblement inferiors, i fins i tot evitat en gran manera. I el que haguera tingut llavors un cost de 200 a 300 milions d'euros, suposarà ara com a reparació dels quantiosíssims danys, entre vint mil i trenta mil milions d'euros. Sense valorar, perquè no hi ha diners #capaç de reparar-ho, la mort de més de 225 valencians.

BARRANCS ENVAÏTS
La canya, arundo donax segons el seu nom científic, és una planta de ràpid creixement i amb grandíssima capacitat de reproducció i expansió. En els últims anys –i no és llegenda urbana – empleats de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, han denunciat i multat a agricultors per haver-la tallat per a usar-les com a suport de plantes de tomaques i de fesols entre altres en el camp. Cert és que en els canyars nien diverses espècies d'aus, però més cert encara que la seua presència en els barrancs s'ha convertit –i les proves són contundents-- en un element que ha agreujat de mode notable la letalitat de les aigües desbordades. Els milions de canyes arrossegades van tapar ponts –com el derruït a Picanya – i van alentir la fluïdesa dels corrents el que va fer finalment que es convertiren en assassines llances.