La família valenciana dels Borja (en italià, Borgia) ha patit una injusta llegenda negra al llargs dels segles. És cert que mantenien una vida privada dissoluta; unes conductes llicencioses i venals que no eren molt diferents a les d’altres pontífexs italians. El xativí, cardenal i vicecanceller pontifici Roderic -futur papa Aleixandre VI- es va proposar fundar un patrimoni peninsular per als seus fills que els havia d’igualar amb l’alta noblesa. En 1485, el rei Ferran “el Catòlic” concedia el títol de duc de Gandia a Pere Lluís Borja que va morir prematurament, deixant com a hereu el seu germanastre Joan Borja i Vannozza, que va ser assassinat en estranyes circumstàncies.
El papa Aleixandre VI va aconseguir els seus propòsits, els Borja eren considerats un dels vuit senyors més importants valencians per les vastíssimes possessions territorials. A més, els ducs de Gandia gaudien del tractament de “Grandes de España”, màxima dignitat en la jerarquia nobiliària que els permetia mostrar-se descoberts –sense barret- davant del rei. Gaudien d’unes prerrogatives importants com el lliure accés al monarca amb la subsegüent influència en la cort.
La vila d’Ontinyent era -per ser propietària del senyoriu de Benirredrà, llogaret de la Safor- veïna del ducat de Gandia. En ocasions, el poderosíssim noble s’entremetia en la jurisdicció civil que posseïen els jurats ontinyentins; en juny de 1572 protestaren perquè obligava als moriscos de Benirredrà a dormir a Gandia. Amb aquesta mesura preventiva evitava que aquells fugiren, per via marítima, a terres musulmanes. Altra mostra de la gran influència dels Borja es constata en la impossibilitat de construir un trapig –un artefacte per a extraure el sucre de la canyamel- que podia constituir una important via d’ingressos per als ontinyentins.
En canvi, en el transcurs del segle XVII les relacions foren cordials. De fet trobem en la documentació nombroses felicitacions afectuoses, com en ocasió del naixement del primogènit de la casa ducal en 1622. Tal va ser també el cas quan Francesc de Borja i Centelles va ser nomenat virrei en març de 1642. Però, sobretot, hem de destacar les grans celebracions –amb festes i lluminàries- que es van realitzar a Ontinyent amb motiu de la beatificació del quart duc de Gandia en 1624: “atesa la santetat del Pare Francisco de Borja com la obligació que aquesta vila tostemps ha tengut a la cas del duch de Gandia los quals se han senyalat en fer aquesta vila molta mercè y amistat”.
Aquestes demostracions d’alegria, així com les contínues enhorabones estaven plenament justificades. El duc era el nostre gran valedor, la seua influència en la cort reial era evident. De fet, en abril de 1680 va actuar com a intermediari en les negociacions per tal d’elevar Ontinyent de la categoria de vila als honors del títol de ciutat. A canvi, la necessitada monarquia dels Àustries demanava un “donatiu” de 10.000 lliures, una quantitat que equivalia als ingressos municipals de dos anualitats. En aquesta ocasió, les autoritats municipals foren prudents i desistiren... Valgué la pena esperar. Hagueren de transcórrer dos-cents quatre anys per obtindre aquest privilegi per part del rei Alfons XIII, però aquesta vegada, sense costos per a l’ajuntament.
Ontinyent i els Borja mantingueren unes relacions afectuoses i, és clar, també mútuament interessades. El duc de Gandia va intercedir davant del rei a favor de la vila en el litigi de la fira contra Albaida; també en ocasió de l’empresonament per part del virrei del justícia o jutge ontinyentí obtingueren una carta de recomanació del noble demanant l’alliberament. A canvi, les autoritats ontinyentines estaven a la seua disposició. De fet, quan el noble senyor els va comunicar que anava a viatjar amb un senyorial carruatge a Oriola, no ho dubtaven i autoritzaven les despeses necessàries per arreglar el port dels Alforins que es trobava en mal estat.
Amb la col·laboració de la conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport
