L'èxit de la nostra universitat - loclar

Han aparegut publicades en LOCLAR unes xifres que em semblen tan espectaculars com sorprenents. Les 235 places per a realitzar estudis al campus d'Ontinyent no sols han sigut ocupades, sinó que 2.300 sol·licitants s'han quedat en llista d'espera. Per als qui, com és el meu cas, hem aconseguit una certa edat –que és la manera d'escapar i no fer ús del terme vell – el mapa educatiu de la nostra ciutat no té res a veure amb el de fa poc més de mig segle, quan per a obtindre els títols de batxiller elemental i superior havies d'efectuar un examen de revàlida, que per força havia de fer en un institut d'ensenyament mitjà. Donat que ací no ho teníem, els de Xàtiva o Alcoi eren els centres on posaven a prova la teua preparació. Un examen que recorde com un malson feliçment superat.

En 1971, encara amb Francisco Franco en el poder –perdó per la cita perquè qualsevol dia serà il·legal la mera menció del seu nom -- la inauguració del primer institut a l'Ontinyent d'aquell moment, el de L’Estació, va suposar un decisiu avanç en l'educació, al qual seguirien altres dos instituts, el Jaume I i el Pou Clar. Crear a la nostra ciutat un campus vinculat a la Universitat de València va ser un èxit atribuïble als esforços mancomunats de l'Ajuntament i Caixa Ontinyent, mereixedor de l'aplaudiment popular i no menor que, pose per cas, ha tingut el reconeixement dels nostres moros i cristians com a Festes d'Interés Turístic Internacional. No pretenc establir cap comparació perquè són realitats distintes. Ambdues poden i deuen abonar els millors sentiments de pertinença a una ciutat que els seus naturals tenen a gala que, quan es marquen un objectiu, són molt poques vegades les que no acaben aconseguint-lo. Com ha sigut el cas de la fabricació de màscares –amb maquinària dissenyada i acoblada a la nostra ciutat – quan la pandèmia del covid les reclamava amb la urgent necessitat de cobrir-nos nas i boca.

A pesar que el programa oficial assenyala que despús-demà diumenge, amb la Pujada del Crist a Santa Ana, culminaran les nostres Festes, la realitat és una altra. Perquè aquest cap de setmana, ja siga en sopars i dinars, el cicle fester prendrà nou impuls amb la designació dels càrrecs principals, capitans, ambaixadors i banderers, i altres no menys importants com són els primer trons.

Acabem de viure les primeres amb declaració internacional. Un reconeixement que s'ha vist ratificat per l'espectacularitat d'unes Entrades que han produït esbalaïment i admiració. L'increment de l'audiència d'À Punt, que les va retransmetre, ha confirmat la grandiositat i colorit d'unes desfilades que causen sorpresa. Una fascinació que es veu difuminat per la seua excessiva duració. Hi ha coincidència a justificar les desercions de tants espectadors que abandonen cadires i tribunes, que es van despoblant a mesura que passen les hores i continuen passant més i més moros.

Directius té la festa amb una creïlla calenta a les mans. No els resultarà fàcil, ni còmode ni tothom fester estarà d'acord en les seues propostes, però no tindran més remei que reinventar les nostres Festes si no volen ells i tots que puguen morir d'èxit. Un perill que és ací i que s'hauria de conjurar. A propòsit de l'excessiva duració de les entrades, vaig llegir l'encertada reflexió que a aquest propòsit feia en Facebook un fester de llarga trajectòria personal i familiar com ho és Rafael Rovira. M'ha semblat convenient reproduir aquests paràgrafs: “L'Entrada Mora d'Ontinyent va tardar a passar pel mateix punt, cinc hores. No hi ha espectador que ho suporte. Si n'hi ha, són pocs. M'ho va dir un observador sense consultoria que aconselle sobre la millora de la imatge pública de les festes de moros i cristians: no hi ha fester dels protagonistes de l'Entrada, els que eixen tots els anys, que haja sigut capaç d'aguantar eixe acte sencer com a espectador. Si és certa l'afirmació, alguna cosa no està eixint bé; tot i que que la desfilada ha sigut collonuda, possiblement cal millorar-lo o potser acostar-ho a l'espectacle en la seua justa duració, acurtar-lo per a aproximar-lo a la qualitat del ben acollit”.