L'objectiu s'anomena Jorge Rodríguez - loclar

Resulta cridaner una de les poques coincidències que ofereixen als seus companys els dos candidats a ocupar la secretaria general del PSPV a València, Carlos Fernández Bielsa i Roberto Raga. Discrepen en molt, però en alguna cosa estan molt d'acord, i així ho van posar de manifest en les entrevistes que va publicar el diumenge 23-F el diari Levante. Els dos, d'un mode o un altre, estan d'acord en un objectiu compartit, tractar de recuperar a Jorge Rodríguez Gramage per a la causa socialista. Si la pèrdua del govern d'Ontinyent en les dos últimes eleccions municipals no havia sigut garrotada suficient, perdre també la presidència de la Diputació de València va ser la constatació en les seues pròpies carns de l'error. Tractar de curar la ferida, fent desaparéixer allò que fa impossible que tancament, és l'objectiu compartit dels dos candidats i que són alcaldes de Mislata i Riba-roja.

El que va resultar més cridaner de les entrevistes van ser els propòsits dels dos per abraçar a Ens Uneix, recomponent la relació amb Jorge Rodríguez, a qui van negar la presumpció d'innocència quan li va caure damunt el cas Alqueria i la seua eixida del PSPV, de la qual tan penedits haurien d'estar per les seues conseqüències. No perquè la declaració d'innocència de l'alcalde d'Ontinyent i dels qui amb ell es van engolir calabós, instrucció del cas, judici i absolució, els haguera deixat en el doble ridícul com a persones sense cap empatia i com a dirigents maldestres, molt maldestres. No, Fernández Bielsa l'única cosa que pretén amb estes aproximacions a Ens Uneix és presidir la Diputació de València per una moció de censura que estaria en mans de Natalia Enguix. I de pas, tractar de dinamitar el moviment municipalista que ha experimentat un notable creixement a la Comunitat Valenciana tenint a l'alcalde d'Ontinyent com a principal referent. Guanye el que guanye el diumenge, els arrumacos socialistes a Ens Uneix aniran a més en pròximes setmanes i mesos. En bona hora tantes floretes.

No estar en la reunió del Centre de Coordinació d'Emergències, el tanta vegades nomenat CECOPI, ni en el seu despatx de la Generalitat, en les hores crítiques de la dana del 29 d'octubre, és l'espasa que penja sobre el cap de Carlos Mazón. És més que complicat, tant en el pla personal com polític, que el president puga resistir el foc granejat que li arriba per tots els fronts, sense que els parapets que haurien de defensar-lo ho facen amb blindatge prou. La instrucció del cas ha agafat velocitat de riuada i tot titular periodístic que diga que l'alerta enviada des de la Generalitat va arribar quan el desbordament del barranc de Poyo ja havia provocat víctimes, afebleix encara més la defensa de Mazón.

Les diferents versions donades sobre les hores on estava eixa vesprada s'han convertit en munició de gran calibre per a l'oposició. Que Alberto Núñez Feijóo ni Isabel Díaz Ayuso acudiren a l'esmorzar informatiu –de molt discutible oportunitat -- de Mazón a Madrid; els comentaris periodístics de col·legues sense vocació dinamitera, i pose com a exemple l'informatiu de Vicente Vallés en Antena 3 dimecres passat, compliquen i molt el futur de Carlos Mazón. El PP hauria de resoldre el dilema com més prompte millor, decidint-se pel que considere millor per a la Comunitat Valenciana.

Donar solució abans que després, als problemes és el que s'espera dels polítics als quals se'ls confia una responsabilitat. Front els qui tracten de deslliurar-se de les seues culpes, encapsulant els danys de la dana en la persona de Carlos Mazón, els partits polítics seriosos i la societat civil han d'exigir que s'investiguen i depuren els incompliments d'avisos, alertes i també absències per part de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, així per les obres que no es van executar de canalitzacions i desviaments de barrancs, que també haurien evitat moltes de les morts.