Em va semblar lamentable que Carlos Alcaraz, just i brillant vencedor a Austràlia de l’únic Grand Slam que li faltava en el seu magnífic palmarés, s’oblidara de nomenar Juan Carlos Ferrero en una carta d’agraïment que va fer pública a finals de l’any passat i en la qual feia referència i donava les gràcies a totes les persones que havien col·laborat amb ell al llarg de 2025, ignorant completament el paper del nostre paisà, tot i haver sigut per al murcià entrenador, tutor, conseller i mestre.
Ferrero ha dit que encara té el cor adolorit. Encara que s’haja especulat sobre les raons de fons del que ha sigut un divorci sonat, ha quedat clar que Juan Carlos pensava continuar i que només les condicions leonines contingudes en el contracte que li va presentar el pare d’Alcaraz, com si es tractara d’un ultimàtum, van forçar la ruptura d’una societat que ha contribuït de manera decisiva al fet que Carlos Alcaraz s’alçara fins al número 1 de l’ATP.
Els ensenyaments d’un entrenador i les habilitats i recursos d’un tennista jove van fer un tàndem perfecte. L’èxit en el trofeu de Melbourne, guanyat de manera brillant per Alcaraz, que va ser capaç de sobreposar-se als problemes físics en la semifinal contra Alexander Zverev, és mèrit seu i del seu actual equip, però com no atribuir i reconéixer en bona part al mestratge que Ferrero va exercir durant tants anys sobre un alumne tan avantatjat el triomf de Carlos Alcaraz?
