No hi ha dubte que Ontinyent és una terra d’olímpics. No debades alguns dels nostres paisans han participat en diverses convocatòries. Recordem al ciclista Eleuterio Mancebo Herrero que va obtindre un diploma olímpic (5é lloc) en la prova de contrarellotge per equips a Barcelona 1992. Altre ontinyentí olímpic va ser el famós tenista Juan Carlos Ferrero que va participar en Sydney (2000) i Atenes (2004). En l’actualitat un ontinyentí d’adopció, Orlando Ortega, és un destacat atleta que va aconseguir la medalla de plata en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro (2016) en la prova de 110 metres tanques (vallas).
Però sobre la participació d’altre olímpic ontinyentí, Roberto Sanz Insa, el pas del temps ha provocat el seu més absolut oblit; potser perquè la seua família va emigrar a Barcelona quan era un xiquet. Ignoràvem la seua existència, però gràcies a la informació proporcionada per Enric Pla -professor d’Història a Vinaròs i amb arrels a Ontinyent- que volia ampliar les dades biogràfiques del personatge, hem conegut la seua trajectòria esportista.
L’acta del registre civil de la nostra ciutat –agraïm les gestions del periodista Alexis Robledillo- mostra que va nàixer l’11 de maig de 1908. Els seus pares eren els ontinyentins David Sanz Nadal i Rosario Insa Sanz, els iaios també “naturales de esta”. Va començar a practicar boxeig des de molt jove. Als 19 anys es corona campió d’Espanya amateur en els quarts campionats celebrats a Barcelona. Va ser seleccionat per als IX Jocs olímpics, celebrats a Amsterdam en 1928. Allí va competir en la categoria de pes “lleuger” (menys de 61’2 quilos) i va quedar classificat en 9a posició, després de perdre als punts amb Carlo Orlandi que va acabar sent campió olímpic i també, campió d’Europa en 1934.
L’ontinyentí Roberto Sanz, després dels bons resultats de l’Olimpíada, va decidir passar al camp professional. Va ser un encert, es va convertir en un dels millors boxejadors de pes lleuger espanyols: campió d’Espanya dels lleugers entre febrer de 1931 i desembre de 1932. Va aconseguir el títol de professional quan va vèncer a Fernando Muñoz per KO en cinc assalts. El deixaria vacant en marxar a l’Argentina, on va combatre una temporada.
Roberto Sanz Insa (i no Robert Sanz Jussà, com indica equivocadament l’Enciclopèdia Catalana i la Viquipèdia) en el seus anys de pràctica de boxeig va aconseguir una carrera plena d’èxits que va finalitzar en plena guerra civil (1937). El catedràtic Enric Pla, em comentava que figura al Quadre d’Honor (Saló de la Fama ara) de la FBCV (Federació de Boxa de la Comunitat Valenciana). També apareix citat en el segon capítol de “Olímpicos valencianos” (Pioneros II) de RTVE (es pot veure en A la carta) on parlen breument d’ell.
Estes línies pretenen ser un merescut homenatge a un dels nostres esportistes més desconeguts. Una família (els Sanz-Insa) que hagué d’emigrar, a primeries del segle XX, en uns moments difícils per als ontinyentins. Un jove que, com el músic Rafael Martínez Valls, va triomfar en aquella Barcelona tan ben descrita pel novel·lista Eduardo Mendoza en “La ciudad de los prodigios”.