…per ara. Renunciar a les seues responsabilitats, com se li exigeix amb urgència en editorials, columnes d'opinió, reportatges i anàlisis tant en mitjans impresos com digitals i xarxes socials. D'això anava la convocatòria de la manifestació del dissabte 9. No pocs de quants van prendre part en aquesta, pancarta en mà i recorrent el centre de València, van insistir en la urgència de tirar a Carlos Mazón. Dimitir seria tant com alliberar-lo de les seues obligacions més immediates, a les quals es deu com a president que continua sent de la Generalitat Valenciana.
Carlos Mazón haurà de dimitir si, arribat el cas, la Justícia decidira processar-lo i segons siga l'argumentari de les raons que s'aporten a la causa. Però no ha de renunciar per pròpia iniciativa ni per alienes pressions, no. Almenys fins a en tant no quede acreditat que els ingents danys, i encara no comptabilitzats del tot, patits en béns, infraestructures viàries, vivendes, serveis, han quedat mínimament solucionats, recuperada la seua operativitat bàsica i reparades les milionàries ferides patrimonials. Perquè mai hi haurà indemnització suficient que siga pal·liativa de l'insuperable dolor que per a tota la vida acompanyarà als familiars que han perdut a sers estimats.
Preguntem-nos a qui interessa tant o més que als propis manifestants el que Mazón dimitisca. Per poc que analitzem el qui prodest? trobarem la resposta en La Moncloa i els seus principals inquilins. Tots aquests últims dies, en què Carlos Mazón ha acaparat titulars de premsa, una infinitat de comentaris, columnes i també calúmnies, i obertura de telenotícies, que han sigut monogràfics sobre l'ocorregut per a culpar al president valencià, no se li han dedicat a Begoña Gómez, ni a Koldo, ni Aldama. Ni tan sols a José Luis Ábalos, tot i saber-se de la seua imputació pel Tribunal Suprem per les seues presumptes malifetes estant al capdavant del Ministeri de Foment i de la Secretaria d'Organització del PSOE.
Resulta cridaner que a la manifestació de València –que sí, va ser molt nombrosa i en algun moment violenta del tot- no se sumara el PSPV-PSOE com a convocant. Però no és sorprenent. El cor ministerial, tan disciplinat i unànime com sol ser-ho a l'hora de repetir les consignes de les partitures monclovites, no ho ha sigut en aquesta ocasió. No els interessa una ràpida dimissió de Mazón perquè prefereixen -- i més que a ningú a Pedro Sánchez -- que el president de la Generalitat continue coent-se en l'olla en la qual bull el suc de les seues contradiccions, desmentiments i incoherències de la seua gestió, sobre els quals la trompeteria mediàtica ha utilitzat els seus sons més aguts, per a manipular-los o unflar en favor de les tesis del relat.
Ah, el relat! Una vegada més l'esquerra ho broda primorosament. No s'ha tornat a parlar de la canallesca excusa de Pedro Sánchez per a no posar-se al comandament de les operacions, com l'obligava la Llei de Seguretat Nacional, escudant-se en la seua indecent excusa per a "escaquejar-se" alçant els muscles: “Si no tenen recursos, que els demanen”. I què dir de les silencioses i ominoses responsabilitats, deu dies sense escoltar-se-li ni una paraula, de la vicepresidenta Teresa Ribera? Seguirà el Partit Popular donant-li el seu suport perquè es convertisca en comissària europea? Preguntes que quedaran sense resposta. Com les que hauria de donar Margarita Robles sobre la seua lentitud com a ministra de Defensa a enviar les tropes als pobles devastats. Ni de les falses i grolleres imputacions del titular d'Interior, Fernando Grande Marlasca, imputant-li a Mazón el que no havia fet.
En el relat l'esquerra sempre guanya. Ho fa amb l'habilitat i astúcia marrullera que té acreditada. Prestige, 11- M, accident del Metro… I quan es produeix una desgràcia a l'esquerra no li importa tant el dolor de les víctimes com el que pot proporcionar a la dreta per a tractar de desallotjar-la del poder, com seria el cas, o impedir-li que arribe. “Aquest és el nostre moment”, portava escrit en el seu bloc de notes la ministra d'Igualtat, Ana Redondo, per a donar miserables instruccions als seus sobre com aprofitar-se del desconcert i dolor dels valencians per la nostra tragèdia.
