Caminar pels camins que, com venes i artèries, recorren els camps d'Ontinyent —el disseminat, que en diuen ara— suposa un exercici de retrobament amb les nostres pròpies arrels. Són moltes i ben diverses les percepcions que ixen al teu pas convidant a la reflexió, sempre que la pressa no t’angoixe. T’has fet acompanyar en el passeig d’un telèfon que et serveix tant o més que per a comunicar-te, per a rebre informacions i avisos de tota mena, que poden arribar a ser invasius si no delimites els intents d’intromissió per part de qui gestiona les xarxes socials i les empreses de telefonia i energia amb la pretensió de menjar-te el cap. I ho fan amb les ofertes més variades i amb atractius esquers.
Este matí fred, propi del mes de gener, els informatius donen compte del col·lapse que centenars, milers d’agricultors han provocat en carreteres i autopistes de França i Espanya, on la seua protesta és més evident i contundent. S’oposen a l’acord de la Unió Europea amb el Mercosur, que els mandataris comunitaris pretenen signar demà, festivitat de sant Antoni Abat.
Els nostres agricultors i ramaders tenen sobrades raons per a la seua protesta. Denuncien que està en joc la seua supervivència, perquè l’acord serà la puntilla que permetrà que les produccions de països com l’Argentina, el Brasil, el Paraguai, l’Uruguai, Bolívia, Panamà… arriben als mercats europeus en condicions avantatjoses. No sols per les avantatges que per a ells suposa vendre’ns productes amb costos salarials més baixos, sinó perquè tampoc han de fer front a les exigències fitosanitàries de les nostres produccions ni als entrebancs burocràtics i al paperam que ací han de patir. Els nostres agricultors i ramaders seran com els púgils que pugen al quadrilàter amb un braç lligat a l’esquena. I els consumidors, confosos pel que se’ns presenta com a avantatges competitives del lliure mercat, podem quedar momentàniament enlluernats per eixes llums llargues. El problema se’ns farà evident quan descobrim la veritat que s’amaga darrere del muntatge: que “ningú no dóna duros a quatre pessetes” i que l’acord pot fer realitat l’amenaça del “pa per a hui, fam per a demà”.
Vas rumiant sobre el que es comenta en l’informatiu que estàs escoltant. Et sorgeixen dubtes fruit del teu desconeixement d’això que anomenen la lletra menuda dels acords als quals han arribat els presidents dels països de la Unió Europea, les sessions de treball dels quals s’assemblen a una tenida maçònica presidida pel secretisme. Acords que, pel seu contingut, són el més semblant als prospectes que acompanyen els medicaments, en els quals es fa una enumeració tan detallada de contraindicacions que, amb raó, fins i tot els mateixos metges que te’ls han receptat t’aconsellen que n’evites la lectura per no marejar-te. Seria molt d’agrair que els nostres dirigents tingueren la deferència —que, d’altra banda, hauria de formar part de les seues obligacions quotidianes— d’explicar-nos amb detall, amb una vertadera voluntat pedagògica, quines són les avantatges i les servituds de l’acord Unió Europea–Mercosur i què garanteix el futur dels nostres cada vegada més castigats agricultors i ramaders.
En el passeig que estàs fent pels camins rurals d’Ontinyent observes amb pesar ací, allà i més enllà camps i més camps que fa temps que deixaren de ser de cultiu, terres que no fa tant pogueres veure en plena producció. En altres, cada vegada més nombrosos, l’abandonament ja és de tants anys que hi han crescut pins, oliveres i tota classe de males herbes que intenten colonitzar unes terres que han quedat ermes. En alguns bancals, pròxims al barranc de la Besona, criden l’atenció uns clots que no responen a cap propòsit agrícola: són els forats que els senglars, el nombre dels quals continua creixent, han fet en la seua recerca de larves, cucs, arrels i bulbs. Sense relleu generacional, sense al·licients que animen els joves a dedicar-se a l’agricultura, cada any seran més els terrenys que quedaran orfes, tant de secà com en les nostres fèrtils hortes del Llombo i el Pla, per falta de mans disposades a cultivar-los amb la dedicació, l’esforç i la cura amb què ho continuen fent tots aquells —cada vegada menys— que, com el bon José Revert Gandia, a qui coneixem i estimem com “el Turrano”, continuen sent exemple de bon fer com a excel·lents agricultors.
