Miguel Rodríguez Maldonado va tindre una trajectòria biogràfica un tant controvertida. En pocs anys va passar de ser secretari sindicalista i auxiliar a l’Ajuntament d’Ontinyent a allistar-se com a voluntari en la recent creada “Legión Española”, unes setmanes després de l’anomenat “Desastre d’Annual”. En esta ocasió, hem rescatat per als lectors les escasses referències que es coneixen d’ell, suficients per a perfilar la singularitat del personatge. 
El nostre protagonista va ser testimoni de temps molt difícils per a la majoria de la gent. L’augment de les exportacions als països bel·ligerants en la I Guerra Mundial va produir una escalada dels preus que no va anar acompanyada per un increment similar en els salaris dels treballadors. En el cas d’Ontinyent, segons indica Josep Gandia Calabuig, els preus dels aliments bàsics com el pa, la farina, les creïlles, el sucre, l’oli... s’incrementaren al voltant d’un 100% entre els anys 1914 i 1920 i va aguditzar les tensions socials.
La difícil situació dels treballadors va provocar les lògiques protestes dels sindicats locals. El 9 de març de 1919, des del balcó de la societat obrera “El Trabajo” -al costat de l’actual Bar Jauja- Miguel Rodríguez dirigia un enardit parlament al públic assistent a la plaça denunciant “la carestía de asistencias”, en especial, el preu de la farina. Quatre dies més tard, en sessió capitular, es presentava un escrit del gremi de fariners “haciendo constar su protesta sobre las palabras que pronunció en el mitin socialista celebrado el Domingo último, el dependiente de esta secretaria municipal Don Miguel Rodríguez, acusando a dichos molineros de ser los únicos responsables el encarecimiento de la harina en esta población”.
Els fariners afirmaven que no eren els responsables de l’elevat preu de la farina i que era causat per la carestia del blat.  L’alcalde José Maria Tortosa Valls responia que el míting havia estat autoritzat “y nada puede hacer la autoridad local en contra de lo que allí se dijo por no ser de su competencia”. En tot cas, podien acudir als  tribunals de justícia per a “querellarse de las supuestas acusaciones calumniosas”.
Miguel Rodríguez, com a secretari de l’agrupació socialista, es veié implicat en un clima de violència per part de grups exaltats. Una setmana després de la celebració del plenari municipal presentava la dimissió del càrrec sindical. Els motius estaven ben explicats en la carta que dirigia a l’alcalde. No estava gens d’acord amb el contingut injuriós d’un escrit anònim que van rebre dos destacats sacerdots d’Ontinyent: Tomàs Valls, rector de la parròquia de Santa Maria, i Remigio Valls Galiana, coautor dels himnes de la Puríssima i del Crist de l’Agonia: “y como quiera que yo he de protestar enérgicamente de esta remisión de anónimos, pues no consiento que sobre mi recaigan responsabilidades que no solamente no he cometido, sino que jamás ha estado en mí ánimo cometer. Repito, pues, mí protesta de tales actos y desde esta fecha dimito con carácter irrevocable del cargo …”
Sembla que la dimissió el va apartar de la lluita obrera, però, en canvi, va assegurar el  treball com a personal interí en les oficines municipals. De fet, dos anys després era recompensat amb una plaça d’oficial de secretaria, perquè “reúne condiciones y aptitudes para desempeñarla”.
Uns mesos després, Miguel Rodríguez prenia una sorprenent decisió, renunciava a la plaça d’auxiliar de secretaria en l’ajuntament i s’allistava a la Legió. El nou soldat s’incorporava setmanes després de l’anomenat desastre d’Annual, una desfeta de l’exèrcit espanyol front a les cabiles nord-africanes que va significar la mort de més de 10.000 hòmens. Els rifenys comandats per Abd el-Krim estigueren a punt d’ocupar la ciutat de Melilla a mitjans d’agost de 1921.
La destinació militar del nou soldat -la plaça de Ceuta- no era la prevista per l’ex funcionari municipal. Va aprofitar els seus contactes per a ser transferit al front de guerra. El 21 de setembre escrivia a l’alcalde d’Ontinyent, Joaquín Llorens Fernández de Córdoba, antic general de l’exèrcit carlista; li  demanava que realitzara totes les gestions  possibles per canviar de destinació. Els motius de la petició de trasllat constaven en la carta: “Al apuntarme como voluntario en el tercio extranjero, lo hice con el único fin de irme al frente de batalla en la Comandancia de Melilla que es la más peligrosa hoy. Como he sido destinado a la de Ceuta, espero merecer de Vd. se interese del Sr. Millán Astray, jefe del Tercio de Melilla, me reclamen de esta para mi destino a aquel frente”. No sabem si  va aconseguir el seu propòsit...