Una contagiosa afonia ha deixat sense veu les dirigents del feminisme hispà, que no han obert la boca per a condemnar la presumpta agressió comesa per un altíssim comandament de la Policía Nacional, denunciat per una inspectora que, davant la sospita que podia patir una encerrona amb propòsits libidinosos a mans de qui era el director adjunt operatiu (DAO), el segon en la prefectura del cos —de qui el denunciat ja tenia merescuda fama— va decidir gravar totes les penalitats que temia patir i que, finalment, va patir. Uns fets que van desembocar en una violenta agressió sexual, relatada amb tota la seua cruesa en la denúncia presentada davant el jutjat de Violència contra la Dona.
Si sorprén que l’afectada no recorreguera als canals interns de la Policia Nacional per la desconfiança que sentia davant la possibilitat que el seu cas fóra tapat, no causa menys estupor que els col·lectius feministes, tan actius i reivindicatius en altres moments, no s’hagen manifestat donant suport a l’afectada amb una expressió altres vegades escoltada estereofònicament com ara «germana, jo sí que et crec».
Pel que fa al ministre de l’Interior, el que fora reputat jutge Fernando Grande-Marlaska, repudiat en set ocasions al Congreso de los Diputados i al Senado de España, la seua actuació només pot emmarcar-se en un cas de supina ignorància. Podrà al·legar que no va saber res de la presumpta agressió sexual perpetrada pel seu protegit, José Ángel González, per qui el ministre va arribar a cometre —segons s’afirma— la infàmia d’utilitzar un decret sobre la dana de València per a colar la seua continuïtat en actiu, desatenent l’obligatorietat de passar a la situació de jubilació.
Que tampoc sabera res que un altre alt comandament policial, Óscar San Juan, també denunciat, haguera intentat tapar l’agressió oferint a la víctima un destí a la seua elecció, deixa el ministre com a totalment incapacitat per a un càrrec en què és imprescindible ser una de les persones millor informades de l’Estat. «Marlaska, jo no et crec».
