Estem al 22 de desembre de 1922. Les campanes de la torre de Santa Maria toquen a rebat donant avís a la població que alguna cosa greu ha ocorregut. No existeixen les xarxes socials que un segle després ho propagarien amb immediatesa, però n’hi ha prou amb les veus reclamant auxili perquè les bones gents d’Ontinyent es mobilitzen a l’instant i a corre-cuita corren fins a l’estació de ferrocarril, escenari de la tragèdia. La història, encara que coneguda, convé recordar-la. A una de les locomotores del tren que transporta a Alcoi al regiment Vizcaya, de tornada a casa per Nadal després d’haver desenvolupat unes maniobres militars a Xiva, sembla que li fallen les forces. A l’altura de l’estació d’Agres intenten desenganxar-la per substituir-la per una altra. En la maniobra, pel que sembla, tres vagons no quedaren amb prou subjecció i començaren a lliscar pendent avall. No és possible aturar la seua marxa cada vegada més accelerada. El tren que amb la impedimenta seguia l’altre en què viatjaven els soldats està detingut a l’estació d’Ontinyent. Es produeix el xoc. L’impacte és brutal. El resultat de la catàstrofe serà d’onze morts i huitanta ferits greus.

Els nostres avantpassats van donar mostres del seu acendrat sentit de la caritat, virtut teologal convertida en solidaritat per mor de la secularització dels nous temps. Davant les crides de socors, cap mà ontinyentina resta ociosa ni s’escaqueja, ans al contrari. La mobilització dels uns i dels altres per tractar de prestar la major ajuda possible a les víctimes de la catàstrofe es converteix en notícia. Si va causar un gran impacte l’accident, i així va quedar plasmat als diaris de l’època “amb gran relleu tipogràfic”, que era com es deia de la valoració, la magnífica i extraordinària resposta dels fills d’Ontinyent no causà menys sorpresa ni passà desapercebuda per als cronistes del succés. La seua havia sigut una sobirana demostració de generositat i entrega. Les autoritats civils i militars són coneixedores de l’esforç desplegat pels ontinyentins i promouen que la ciutat afija als títols que honren els seus blasons, bé coneguts per ser “molt antiga, molt noble i molt lleial”, el de ser també “molt caritativa”.

De l’accident produït el passat diumenge dia 18, en patir un d’ells un descarrilament ocupant la via per la qual arribava un altre comboi que acabà col·lisionant amb el que es trobava parat, més que les raons i circumstàncies que estan sent objecte d’investigació, voldria destacar el comportament de la població d’Adamuz, localitat cordovesa situada al cor de Sierra Morena, que amb poc més de quatre mil habitants, com en el cas històric del nostre Ontinyent, demostraren de seguida una decidida voluntat d’ajudar tant els ferits que, enmig de la negror d’una nit tancada, demanaven ser auxiliats, com els agents de la Guàrdia Civil, policia, bombers, metges i infermeres que, en una desenfrenada cursa contrarellotge, es mobilitzaren. D’entre tots els adamuceños bolcats a ajudar les víctimes, és de justícia destacar un jove de 16 anys, Julio, a qui la curiositat compartida amb sa mare i un amic, sorpresos per la presència d’una ambulància que circulava per un camí veïnal i a la qual seguiren, els va dur fins a l’escenari del drama, on Julio demostraria un notable tremp i maduresa per als seus pocs anys.

S’han conegut alguns dels molts detalls de l’ajuda prestada per Julio, com ara fer d’enllaç entre afectats d’uns i altres trens sinistrats i separats per més de huit-cents metres, ajudar ferits, prendre nota de telèfons d’afectats perquè donara avís a familiars sobre com es trobaven. El xic s’ha convertit en exemple i motiu d’esperança per a aquells que, com és el meu cas, constatem una progressiva pèrdua de valors en una joventut enganxada a les pantalles dels telèfons mòbils, dels quals no aconsegueixen separar-se. Julio ens ofereix un contrast amb la seua voluntarietat davant passotismes, apatíes i desganes.