Parla català vs saber cuinar - loclar

Sense necessitat de recórrer als seus habituals mètodes de sotmetiment dels seus súbdits i immigrants, és lògic que Erdogan exigisca a qui vulga treballar al seu país que parle el turc. O que Putin faça el mateix en el seu Rússia, encara que moltes han de ser les ganes o necessitat d'anar-se a viure a eixos països. Al meu fill Gonzalo li van exigir que parlara alemany per a entrar en BMW. El van fitxar tan prompte com va acreditar parlar-lo i després va comprovar que era anglés l'idioma en el qual s'entenien, perquè en el seu equip hi havia gent de sis nacions distintes, des d'egipcis a singapurenses i un de Betanzos. El que resulta xocant, encara que més correcte seria dir aberrant, és que a Espanya un cuiner cordovés perda el seu lloc de treball –i a més amb martingales pròpies de mafiosos – a l'Ajuntament de Barcelona, per no superar una prova qualificadora del seu nivell de català. A eixa barbaritat s'ha arribat en un país, del qual continua formant part Catalunya fins no sabem quan si Sánchez continua cedint a tot el que li exigeix Puigdemont. Un acomiadament que allí es justifica, fins i tot per un tribunal, en l'explícit menyspreu de l'altre idioma oficial que és el castellà, per molt que Miriam Nogueras tracte de justificar que no es permetrà immigrants que no parlen català, del qual diu és “l'idioma oficial de Catalunya”. Sí, però no l'únic.

A Manuel Escribano podrien haver-li acomiadat cas d'haver fet un plat de mongetes amb botifarra de Burgos. O per no haver usat ous de gallina autòctona en preparar crema catalana. Fins i tot, apurant la qüestió si a l'hora del “marchando cocina” no entenguera la comanda, la qual cosa no apareix com a justificació del seu cessament.

Per cert, el cuiner portava dèsset anys en el seu lloc de treball, dels quals set van ser contractes encadenats –l'estricte compliment de la llei sempre és per a l'empresari – el que demostra que un ajuntament tan progre com el de Barcelona és una estona borda a l'hora d'aplicar la legislació laboral. I no sé si al lector li provoca sorpresa, com a mi, quedar assabentat que un ajuntament dispose de cuina i cuiners, perquè no sembla que siga per a preparar plats per a un menjador social, que això només sol ser cosa de Càritas.

Cada vegada em convenç més que és possible i d'allò més convenient un bilingüisme amable com el que es practica en el nostre Ontinyent. Excepte algun cas d'entossudiment ultra –d'un i un altre extrem, que cabuts n'hi ha- l'enteniment és possible. La temptació pendular de passar del “parle'm en cristià” a l'altre extrem de “només en la nostra llengua” és cada vegada menys acusada. S'imposa el sentit comú que ve a ser equivalent al trellat, per més que ací continuem usant popularment el tresillat, ja admés com a “nova variant formal”. Si hi ha pel mig trellat, tresillat, sentit comú i, sobretot, ganes de fer de la llengua un instrument d'enteniment i no d'enverine ni de brega, ningú acomiadarà a un cuiner com ha fet l'Ajuntament de Barcelona, que ja em diran a quina classe de potatges es dediquen per a necessitar una cuina.

Va arribar a la nostra ciutat amb 23 anys des del seu Segòvia natal, decidida a entregar-se per a tota la vida a l'Orde Carmelita amb l'estricte compliment dels seus vots. I en el monestir que enguany compleix el seu 450 aniversari de la seua fundació, sor María Jesús Barahona Berzal, després de seixanta anys de voluntària clausura, va morir serenament el dijous 20 de març amb la confiança, tal com s'assenyala en el seu recordatori d'entrar “en el goig del Senyor”. No és fàcil entendre, ni tan sols per als qui ens confessem catòlics, tanta generositat en la renúncia i tanta alegria en el renovar dia a dia el seu compromís. Fa menys d'un mes vam estar amb ella i altres de les seues germanes carmelites, participant en una reunió en el propi Monestir de la Puríssima Sang de Crist –denominació canònica del convent de nostres “mongetes tancaes”- per a preparar algun dels actes d'eixe 450 aniversari, que la bona de sor María Jesús celebrarà ja en el cel que tenia promés, descansant eternament en la terra d'un convent al qual va dedicar tota una vida. Descanse en pau.