Com tots els anys, a l’inici de l’estiu, les autoritats ens adverteixen dels riscos d’incomplir les indicacions que marquen les banderes sobre l’estat de la mar. Dissortadament, malgrat l’adopció de mesures preventives, el nombre de víctimes en finalitzar les vacances continua sent alarmant. A l’estat espanyol, en el transcurs d’estos sis primers mesos de 2017, han mort en platges, rius i piscines 209 persones, 437 en tot l’any passat.
La imprudència –voluntària o involuntària- en els espais aquàtics ha sigut una constant al llarg del temps. Ontinyent, no ha sigut una excepció. El Pou Clar, el pou de l’Olleta, el pou del Canyís i les basses de reg eren llocs propicis per a sufocar la calor canicular. Recorde una instantània estiuenca -capturada pel fotògraf Ricardo Garcia a mitjans dels anys seixanta- d’un Pou Clar atapeït de banyistes. Aquestes opcions es van ampliar amb la inauguració de la piscina municipal a l’agost de 1970 que va restar usuaris al popular paratge, però va permetre una major seguretat amb la presència de socorristes. A més, gràcies als cursos organitzats en el naixent poliesportiu, molts xiquets aprengueren a nadar.
En aquells anys el parc automobilístic havia crescut espectacularment fins a multiplicar per sis les xifres de 1963: es comptabilitzaven 210 cotxes front als 1.380 que circulaven per les vies urbanes al desembre de 1968. Aquest increment, juntament amb l’existència de línies d’autobusos regulars, va permetre que els ontinyentins començaren a freqüentar les platges de la Safor. Els caps de setmana era habitual utilitzar els serveis de la companyia de Benissa.
El diumenge, 1 d’agost de 1965, la platja de Gandia va ser testimoni d’un luctuós succés; dos xavals de 15 anys eren engolits per una brava mar i van morir ofegats. La revista “Crònica”, trenta anys més tard, rememorava la fatídica jornada i l’acció heroica de l’ontinyentí José Enguix, que es va llançar a salvar-los i va pagar amb la vida el frustrat intent. Aquell mateix dia, la parca sumà altra mort, un jove es va despenyar quan escalava el barranc dels Tarongers.
També el riu Clariano disposa de paratges propicis per a un immersió refrescant. Uns tolls en els quals es pot gaudir del bany amb prudència a causa de la seua perillositat. El pou de l’Olleta n’és un; les vores són summament esvaroses, formades per un tap o llosa cobert de llimacs. Una trampa de la qual el banyista -cada vegada més nerviós, perquè rellisca- no pot eixir sense ajuda exterior. Un vell dietari que recull els esdeveniments succeïts en el segle XIX ja advertia de la seua letalitat: “El 14 de julio (1835) se ahogó un muchacho en el pozo de la Olleta y el agua lo ocultó hasta el dia 17”. Set anys abans, per aquelles mateixes dates, moria en idèntiques circumstàncies altre jove.
Per desgràcia, no cal acudir a antics dietaris per a documentar més víctimes en aquest paratge. Al maig de 1989, la revista “Crònica” es feia ressò d’altre accident amb el resultat de dos morts -oncle i nebot-: “Tras producirse el resbalón del niño sobre un escurridizo terreno arcilloso se lanzó en su auxilio R.A. –quien no sabia nadar- por lo que pronto quedaron ahogados y sumergidos...” La tragèdia pogué empitjorar perquè la muller de l’home i la mare del xiquet també s’esvararen i caigueren a l’aigua. Els veïns d’una caseta, alertats pels crits, auxiliaren les dones amb cordes i pogueren salvar-les.
Deu anys després, el dissabte 20 de març de 1999, el pou de l’Olleta va ser trist escenari de dos defuncions més. En aquest cas, pare i fill. La mare, en ser les deu de la nit i no haver tornat a casa, va avisar la Guàrdia Civil. A la una de la matinada es trobaven en aquell lloc la bicicleta i el ciclomotor dels desapareguts. L’endemà, en les primeres clarors del dia, la Benemèrita detectà inequívoques pistes de la desgràcia. L’informe policial indicava: “en los laterales se veían señales de deslizamiento de tierra y había una caña que, aunque no se ha determinado, estaba utilizando el niño”. Poc després, els cossos, submergits, foren localitzats pel grup d’actuacions subaquàtiques de la Guàrdia Civil.
Un drama constant al llarg de la història, unes accions que de manera involuntària causen morts inesperades. Tota una tragèdia familiar! Les autoritats ens ho recorden tots els anys mitjançant la publicació de savis consells que són molt convenients seguir per evitar accidents. No dic que esperem dos hores a fer la digestió -com abans advertien els pares i iaios- per banyar-se, però cal actuar amb prudència. Un alegre dia d’estiu pot esdevenir una trista jornada.
