M'agradaria pensar que la frase Mark Twain molt coneguda, i moltes més vegades repetida, aquella que diu “hi ha mentides, grans mentides i estadístiques” és en realitat una mentida quan es donen a conéixer les xifres de la pobresa a Espanya. D'una altra manera no s'entén que en un país com el nostre en què tenim uns governants que es vanaglorien que la nostra economia, i això diuen unflant pit, “no és que vaja com una moto sinó que va com un coet”, s'hagen publicat unes dades colpidores, com els que assenyalen que són dotze milions i mig els espanyols que estan és risc de pobresa i que la mitjana dels seus ingressos és inferior als mil euros mensuals.
Si es fa un ràpid repàs d'absurds preus si es pretén adquirir o llogar un habitatge per modesta que siga. O del constant increment de la cistella de la compra, no hi ha raons per a l'optimisme per molt que el sanchisme rampant tracte de fer-nos creure que vivim en el millor dels mons. La propaganda governamental podrà dir el que vullga amb la condició de tractar que prevalga en l'opinió pública la seua visió edènica del moment, diuen que magnífic, que asseguren estem vivint. Però, per a mal, serà una altra vegada realitat l'estadística i el pollastre. Si un se'l menja sencer, per molt que ho diga el percentatge, dos s'han quedat sense menjar-lo. Puja imparable l'IPC. La vicepresidenta Yolanda Díaz proposa treballar menys, 37,5 hores a la setmana com a panacea per a una vida millor. La Seguretat Social rumia un nou increment de les quotes als autònoms, suficient per a acabar d'asfixiar-los. Al mateix temps, els portaveus del règim, amb el CIS de Tezanos com mamporrero major, segueixen llançat flors i lloes al seu cabdill. Una altra de gambes.
