La resposta va ser, mai! L’ajuntament d’Ontinyent al veí José Sarrió Martínez no li va tornar el bitllet de 1.000 pessetes que el seu fill José María va trobar extraviat “en el paseo de san Antonio” (jardins de la Glorieta) l’11 d’octubre de 1919. Per que no el va recuperar? Expliquem esta curiosa història...
Imaginen la cara de sorpresa que posaria el jovenet José Maria en trobar-se el bitllet passejant per aquella zona d’oci preferida per tantes generacions d’ontinyentins. Poca broma, eren molts diners! Suposaven quasi mig any de jornal d’un treballador. El pare, tutor legal del xiquet, va complir la llei (codi civil, article 615) i el va depositar en l’ajuntament.
La curiositat em va portar a consultar a una familiar, amb coneixements jurídics, per conéixer quines actuacions contemplava el referit article 615. Em va respondre que aquella disposició legal, promulgada en juliol de 1889 continua encara vigent: “El que encontrare una cosa mueble, que no sea tesoro, debe restituirla a su anterior poseedor. Si éste no fuere conocido, deberá consignarla inmediatamente en poder del Alcalde del pueblo donde se hubiese verificado el hallazgo. El Alcalde hará publicar éste, en la forma acostumbrada, dos domingos consecutivos. Pasados dos años, a contar desde el día de la segunda publicación, sin haberse presentado el dueño, se adjudicará la cosa encontrada o su valor al que la hubiese hallado”.
Doncs bé, quasi cinc anys després de la troballa, en concret el 2 de juny de 1924, va reclamar les 1.000 pessetes. Argüia que ja havien transcorregut el termini de dos anys que establia la llei per a la seua devolució en el cas de no trobar-se el propietari del bitllet perdut. Existia, però, un problema irresoluble: la nit del 14 al 15 de desembre de 1923 la caixa municipal havia sigut violentada i els lladres es van apoderar de les 9.850’62 pessetes depositades, entre elles, el disputat bitllet. Malgrat les indagacions de la guàrdia civil, que va investigar el moviment de sospitosos i control de les persones allotjades en els hostals de la població, no es va poder detenir els lladres.
L’ajuntament, assessorat per un advocat, va acordar desestimar la demanda de José Sarrió. La corporació municipal al·legava que no podia legalment reintegrar els diners ”porque dicha cantidad es de sus propietarios y el ayuntamiento solo los tiene en depósito”. Declaraven que “no ha lugar a la devolución del depósito que se reclama por no considerarse este ayuntamiento responsable de hecho, sin perjuicio del derecho que asiste al interesado a alzarse del presente acuerdo”. El perjudicat es va quedar amb un pam de nassos!
El robatori de la caixa forta va comportar molts maldecaps a l’ajuntament. Digueu-li justícia divina! En un primer moment, es va barallar l’opció de reparar els desperfectes; però es va optar per adquirir-ne una de nova que oferira unes millores mesures de seguretat. Dit i fet, va encarregar la seua fabricació a l’industrial José Matalí, resident en el carrer Guillem de Castro de València. Però a les poques setmanes d’entregar-la i pagat l’import per la corporació “se interrumpió una de las tres cerraduras”. El constructor de la Caixa forta es va desplaçar a Ontinyent per reparar-la. Mal treball va fer, perquè el mateix ferratge molt prompte va fallar. El fabricant es va desentendre, “se le avisó, pero no se dignó ni en contestar a este requerimiento”.
Durant dos mesos van intentar infructuosament contactar amb ell. L’ajuntament necessitava traure de la caixa diners en metàl·lic i documents importants. A més, existia una dificultat afegida: “es de las que según su constructor ofrece grave peligro para quien trate de violentarla, esta alcaldía no quiere proponer a otro que no sea el que la ha confeccionado el arreglo de la misma”. En vista del manifest desinterés del fabricant es va dirigir una carta al governador civil amb data de 29 de novembre de 1924 a favor de l’ajuntament “conminando al interesado a que se persone en la población inmediatamente”.
Les troballes fortuïtes en la via pública de bitllets de gran valor són excepcionals, però poden succeir. L’estimat company d’investigacions Joan Torró Martínez també narra en la revista Almaig de 2009 una sucosa història de com en gener de 1938 dos adolescents es van encontrar pel carrer Major un bitllet de 20 dòlars. Un fet inusual; quines circumstàncies explicaven la presència d’una moneda estrangera a Ontinyent? Es va seguir el mateix procediment referit en l’article 615 del codi civil. Es va publicitar la troballa i en esta ocasió va aparèixer la propietària: Olga Harstein, una infermera de nacionalitat hongaresa que treballava en aquells mesos atenent als ferits de guerra a l’Hospital Militar Internacional (actual col·legi de la Concepció). Però qui va perdre el bitllet de 1.000 pessetes que es va trobar en octubre de 1919 i per què no el va reclamar el seu legítim propietari? Desconeixem la resposta.
