A l'agost de 2012 es va tindre coneixement que en la localitat aragonesa de Borja, una de les seues veïnes, Cecilia Giménez Zueco, amb la millor voluntat, sense cap destresa i menor capacitat per a fer-ho, havia restaurat un Ecce Homo, xicoteta obra mural del pintor Elías García Martínez, que es trobava en el Monestir de la Misericòrdia. El resultat de la seua intervenció –sens dubte lamentable-- va donar peu a un fum de crítiques, bromes i bromes, algunes de tanta crueltat com el resultat. La imatge de Crist assotat i coronat d'espines havia passat a ser una figura amb ressonàncies simiesques.

Borja va arribar a convertir-se durant unes setmanes en morbós centre de pelegrinatge dels qui volien comprovar tan potinera restauració. La pintura, que s'havia salvat de la fúria iconoclasta del Front Popular durant la guerra civil, va acabar sent maltractada, tot i la seua millor voluntat, per una aficionada que mai degué donar ni una pinzellada sobre aquell Ecce Homo.

El Santíssim Crist de l'Agonia ha patit al llarg de la història intervencions que han anat de la més brutal i despietada, com va ser la seua sacrílega destrucció i crema en l'estiu de 1936, a unes altres que molt mal servei li han fet en forma de representació artística. Quina necessitat havia d'encarregar a un “artista” –l'entrecomillat està posat molt a propòsit— un dibuix del Crist, que més bé sembla un exercici de classe de primer de batxillerat tal com revela el resultat?

Un encàrrec que més sembla un capritx. Es va acabar involucrant a la jerarquia eclesiàstica, a la qual se li va vendre la idea que els beneficis que s'obtingueren per la venda de les làmines anirien destinats a sufragar les obres de restauració de l'ermita de Santa Ana. Cal que la benevolència del nostre Crist de l'Agonia no tinga en compte el dibuix que se li ha fet i li ho perdone tant a l'autor com a qui va fer l'encàrrec.

Si el dibuixant va acceptar el compromís sense demanar una gratificació a canvi, la seua generositat no és raó suficient per a convalidar el seu treball i manar imprimir làmines, per mancar del mínim nivell exigible. No vull pensar que l'encàrrec, per a més inri, se li fera amb el compromís d'abonar-li una quantitat, per molt xicoteta que fora.

Comparar el dibuix del Crist de l'Agonia del qual faig menció amb l'Ecce Homo de Borja hi haurà qui ho considere excessiu, per això he titulat amb “quasi, quasi com aquell…” però qui tinga devoció i curiositat per diferent que siga el percentatge de l'una o l'altra, repare en la imatge que acompanya este text i em donarà o llevarà la raó i la meua recriminació per l'engendre artístic que ha acabat sent la làmina.

Les necessàries obres de restauració de l'ermita de santa Ana, que per fi contemplen l'accés per a persones amb discapacitat, disposen de finançament suficient –en part provinent de l'herència de donya María Nadal -- per a ser abordades. Però, si els treballs de rehabilitació hagueren de ser finançats amb els beneficis de la venda d'eixes làmines molt em tem que no haurien donat per a més de dos sacs de ciment.