En la dècada dels vint del segle passat, Rafael Juan Vidal va regir la parroquial de Santa Maria d'Ontinyent. L’arxipreste aieloner era un home d’un caràcter emprenedor; per a ell no hi havia límits. Durant el seu mandat desenvolupà ambiciosos projectes. Va renovar l’interior de l’església incorporant o renovant els altars dedicats a la Santíssima Trinitat -obra de l’escultor Amador Sanchis (juny 1922)- o del Sagrat Cor de Jesús, elaborat per l’artista Carlos Tormo, “Carlets” (octubre 1929). També va dotar el temple amb un nou orgue, estrenat en les festes de la Puríssima de 1926. Un instrument musical que va costar 35.000 pessetes i que el mestre Rafael Martínez Valls va apreciar positivament quan visità Ontinyent amb motiu de les festes de Moros i Cristians de 1930.
Però, sens dubte, va ser la construcció de l’edifici del Centre Parroquial -situat en la recent urbanitzada avinguda de Torrefiel- el projecte capdavanter de l’arxipreste Rafael Juan Vidal. Uns locals inaugurats provisionalment el 25 de juliol de 1930, però que continuaren en obres dos anys més. En gener de 1932 es calculava que s’havia invertit en l’edifici 100.000 pessetes provinents de donatius; entre ells, d’un gran benefactor, Don Blas Guzmán Pérez de Lema, amb una aportació de 25.000.
En el present article tractarem altra de les realitzacions que mossén Rafael Juan Vidal va promoure: les noves andes de la Puríssima. Una vegada finalitzades les festes de 1921, el rector de Santa Maria va considerar que les andes de la patrona “eran un verdadero borrón”. Setmanes després, argumentava: “Nuestros mayores hicieron una cruz procesional y una custodia que bastan solas para engrandecer un pueblo; nos legaron un retablo mayor que vale un mundo, nos mejoraron dándonos la imagen bendita de la Purísima toda de plata… ¿y nosotros nos habíamos de contentar con tener unas andas de latón, antiestéticas y desvencijadas?”
Dit i fet, va demanar pressupost al reconegut orfebre de València Sr. Polo per a unes andes “todas de plata de ley” que l’artista va valorar en 25.000 pessetes. Sembla que la iniciativa va ser ben rebuda, tot i que hi va haver persones reticents que destacaven: “que son muchos miles para unas andas y que no debe haber tanto lujo en la religión”. L’agosarat rector contrarestava afirmant: “¡Cinco mil duros! Eso lo lleva una ramera en un collar para adornar sus desvergüenzas […] y parece mucho para la Purísima, patrona de cien generaciones y reina proclamada por el mismo Papa”. A títol comparatiu, hem d’indicar que en aquells anys el salari d’un jornaler era d’unes 5-6 pessetes diàries i que aquella quantitat pressupostada equivalia a quasi la dècima part dels ingressos municipals de 1920.
El propòsit inicial de l’arxipreste era estrenar les noves andes durant les festes de la Puríssima de 1922. No va ser possible per falta de temps. En gener de 1923, “La Paz Cristiana” informava que els donatius arreplegats ascendien a 6.923’60 PTA i s’encetava una subscripció popular. En els successius números de la revista apareixien llargs llistats amb aportacions voluntàries de 2’10,4’20, 6’30 i 10’5 pessetes. És clar que ajudaren molt les donacions extraordinàries procedents de la noblesa local, com les del comte de Torrefiel, que va aportar 1.000 pessetes; el comte de Nieuland amb 500 i el net de Lluís Mayans, futur marqués de Montemira, amb altres 200.
Finalment, el dissabte 26 de maig de 1923 (ara farà 100 anys) va ser el dia elegit per a la benedicció de les noves andes. La memorable jornada era qualificada per Rafael Juan Vidal com una data “que pasará a la Historia y miraran las generaciones venideras como una fecha paradisíaca; día que determina una nueva era en la historia secular mariana”. Es va constituir una junta dels festejos extraordinaris formada per personalitats rellevants de la població que també van organitzar actes populars, com partits de futbol, que es jugarien en el Patronato; danses a l’estil del país, una serenata i cavalcada, disparada de traques i castell de focs artificials, i un passacarrer amenitzat per la banda del regiment militar “Vizcaya” – unitat que pocs mesos abans havia sigut víctima de l’accident ferroviari-.
El diumenge 27 de maig, prèvia “despertà” a càrrec de la Junta del Rosari de la Puríssima, s’oficià la missa de descobrir i a les 9:30 missa pontifical, presidida pel cardenal Benlloch amb la interpretació d’obres de Martínez Valls, Perosi i Ravanello. De vesprada, solemne processó. Però, sens dubte, l’acte central d’aquell cap de setmana de maig de fa cent anys va ser la benedicció de les noves andes. L’escena que oferia la plaça Major aquell dissabte era impagable. Una multitud expectant seguia atentament la cerimònia. La majestàtica figura del cardenal, des del balcó de l’ajuntament “hizo descender del cielo la bendición. Al silencio profundísimo que reinó durante la bendición sucedió un potente raudal de voces y atronadores vivas y aplausos”.
En gener de 1923 apareixien publicades en la premsa les despeses ocasionades en la confecció d’aquelles andes que, finalment, ascendiren a 27.828’65 pessetes. Llàstima que esta esplèndida mostra artística acompanyara la Puríssima tan sols tretze anys, perquè va desaparéixer juntament amb d’altres valuosos objectes religiosos en l’estiu de 1936.
