La política a Espanya, el seu govern i les seues decisions venen gravitant, i molt més en l'actual legislatura, sobre la paradoxa que set diputats, els de Junts, tenien i té agarrat a Pedro Sánchez per on més fa mal als homes. També els set diputats d'ERC apliquen els seus particulars i molt separatistes mètodes per a aconseguir els seus objectius. Rebaixar el vint per cent de l'estratosfèric deute de Catalunya va ser un d'ells. Com resultava tan parcial i descarat eixe favoritisme, la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero i altres genis monclovites, van parir la genialitat de la condonació per a totes les autonomies. O quasi totes, que hi ha algunes sense deute que saldar. Els quinze mil milions que exigien els rufianescos es van incrementar fins als dèsset mil milions en pla capità moro: “Això ho pague jo”. I els deutes de quasi totes les altres (inclosa la de la Comunitat Valenciana) la sultana Montero també decideix pagar-les fent seua una expressió molt nostra: “Serà per diners!”. No acaba ací l'assumpte de la condonació. Hi ha altres catalans, els fidels de la secta puigdemontesca, que havent perdut momentani protagonisme en aquesta sort de trafiques i en ple atac de gelosia per l'èxit de Junqueras, reclamen per a ells el focus d'atenció. El vint per cent del deute no els sembla suficient i si Pedro Sánchez vol seguir en La Moncloa, volant amb el Falcon, i veient alleujada la pressió, ha de condonar tot el deute, tota, provocada per la balafiadora i separatista gestió de la Generalitat catalana.
El Partit Popular no està per la labor de permetre tan monumental neteja. Si els catalans aconsegueixen lliurar-se del seu problema --i les autonomies del PP ja es veurà-- l'única veritat veritable és que als altres espanyols ens tocarà apoquinar tant de balafiament. I ací continuarem patint les conseqüències d'un infrafinançament d'allò més injust.
