“…i Ontinyent/ sempre beneirà la seua sacra imatge”, diu el capità cristià responent a les vanes pretensions de l'ambaixador moro de guanyar la plaça amb la convicció de les seues paraules. La sacra imatge és la del Crist de l'Agonia en l'honor de la qual se celebren les Festes de moros i cristians d'Ontinyent des de 1860. Eixe sempre, tan categòric, es va interrompre en 1936 quan un grup de milicians, els mateixos o els seus camarades que ja havien cremat el convent de les Carmelites i destrossats els retaules de les esglésies de San Miguel i Santa María –en aquest cas fonent la imatge de la Puríssima i beneficiant-se de la plata de la qual estava formada-- va decidir destruir la imatge del Crist que va ser cremada en la pròpia ermita de Santa Ana, a la qual va ser retornat en camió en sacrílega 'Pujà', a la qual va seguir la seua crema en impia foguera.
A no pocs paisans els sorprendrà la dada de la destrucció del Crist de l'Agonia, fet que no ha interessat mantindre en el record col·lectiu. Ni tan sols ho va ser com a propaganda durant el franquisme front les hordes roges. Menys ho està sent i ho serà segons la didàctica de la memòria democràtica, decidida segons els cànons que la inspiren, a obviar tot quant signifique demonització del vandalisme del Front Popular.
La presència d'una rèplica del Crist de l'Agonia, formant part del boato dels germans José Francisco i David Seguí Martínez, ambaixador i banderer dels Contrabandistes en l'Entrada Cristiana, no ha sigut motiu de debat ni polèmica en els mitjans de comunicació seriosos, ni en les xarxes socials. En uns altres temps, un comunicat com el redactat pel rector de Santa María-San Carlos, Antonio Ferrando Martí, en la seua condició d'assessor religiós de la Junta de Govern de la Societat de Festers, en el qual va criticar la presència del Crist en l'Entrada, haguera suposat una convulsió. No ha sigut així en este cas, per més que apuntara el reverend l'existència d'una consulta prèvia que se li va fer per a conéixer la seua postura sobre la presència del Crist. Lamentava el rector que havent-ho desaconsellat no s'haguera pres en consideració la seua resposta.
Jo mateix, sorprés com milers d'espectadors de les Entrades per l'inusual ús de la imatge del Crist de l'Agonia, vaig indagar tractant de conéixer l'opinió d'aquells paisans, festers i no festers. A mi, que no em va semblar adequat que es processionara al Crist en acte distint als que són seus en el programa de les nostres festes, vaig obtindre respostes que de mode majoritari indicaven haver vist amb bons ulls tan nova iniciativa que, a més, degué comptar amb l'aprovació o consentiment de la Junta de Govern, si es manté tan 'quisquillosa' com és atorgar o denegar permisos sobre boatos, iniciatives, indumentàries, actes… i amb tot amb quant ha de veure en la pròpia programació festera.
Comentaré un fet que més que va patir el Projecte Trèvol. Decidim en l'Associació d’Amics del Projecte Trèvol, amb la finalitat de proveir-nos de fons amb els quals ajudar a les exigents necessitats del món de la discapacitat, programar en el teatre Echegaray una representació de les nostres Ambaixades, de manera que pogueren ser conegudes i seguides des de la tranquilitat i bona acústica del seu pati de butaques, els versos de José Joaquín Cervino pels qui en anys anteriors havien tingut l'honrosa i apassionant responsabilitat de recitar-los en la Plaça Major. Ho tenia convingut amb ambaixadors, que van mostrar el seu entusiasme i immediata acceptació. En este cas, la idea era acompanyar el recitat amb imatges d'històrics moments de les nostres ambaixades, al mateix temps que en pantalla apareixien retolats els versos, i tècnics en el llenguatge dels signes oferien la mímica versió de quant s'anava recitant.
Se'm va ocórrer comentar la iniciativa amb qui fins a este festes ha sigut la presidència de la Societat de Festers i quina va ser la meua sorpresa, del tot desagradable per estúpida, que es denegava la “autorització” al·legant la prohibició amb el fals argument de ser la Societat de Festers la propietària dels drets d'autor del text de l'Ambaixada, ignorant en la seua tan taxativa prohibició, que la propietat d'eixos drets decau a partir dels setanta anys de la mort de l'autor. Per més que es podien haver fet estes altres ambaixades, des del Projecte Trèvol es va desaconsellar seguir avant amb la iniciativa.
He de deduir en bona lògica que, si en tots els altres casos es va actuar amb la mateixa meticulositat, alguna decisió semblant degué prendre's per part de la Junta quan va conéixer els textos que donen compte dels boatos que les comparses amb càrrec volen exhibir, en el qual figurava la presència del Crist.
La polèmica sobre la representació de la sempre venerada imatge del Crist en l'Entrada, no va passar a majors. Sens dubte, el respectuós tracte i l'argument que justificaven la seua presència, va pesar en l'ànim d'espectadors i devots. Un d'ells, fidelíssim del Crist sempre càmera en mà, va vindre a concloure que al nostre Crist se li pot veure i voler de moltes maneres i si, com sembla, es va fer des del respecte, no hi havia res a objectar.
Com em va ocórrer la setmana passada, m'he tornat a quedar sense espai en el qual també poder referir-me –ja que del Crist he escrit – a un altre fet que no ha de passar sense el seu comentari, el de les reproduccions de la seua imatge com les últimes que s'han fet i els presumptes beneficis de les quals, més presumptes que mai en este cas, anaven a ser destinats a la restauració de l'ermita de Santa Ana.
