Em resulta fa molt difícil, quasi diria que em resulta impossible, tractar d'escriure sobre qualsevol assumpte que no siga de l'abast en pèrdues humanes i destrucció de béns, serveis i infraestructura, culpa d'un diluvi de proporcions apocalíptiques. Eixa terrible tragèdia, que diàriament se sobrealimenta amb noves dades i revelacions, requereix de l'atenció prioritària de tots quants ens sentim concernits per la desgràcia. Uns, com a actors. Els que han patit en primera persona les conseqüències dels desbordaments i inundacions, amb tot el que ha suposat de mort i destrucció. I que per a la seua desesperació i descoratjament continuen patint tantes mancances, que per més que l'ajuda solidària haja sigut molta, la devastació de les seues cases, béns, infraestructures, comerços, espais esportius és superior i es necessitaran mesos i anys per a tornar a l'estat en què es trobaven el 29 d'octubre.
Uns altres, com a espectadors, que en veure les imatges desitjaríem que tot fora una superproducció cinematogràfica. Però sabem que no. Que per molta siga la perplexitat que ens produeix l'abast de tanta destrucció, danys i mort, major havia de ser la reacció i d'ací l'eclosió d'una solidaritat com mai s'havia conegut fins ara. Ajudes en forma de donació d'aigua i aliments. Acostant l'home, pala en mà, tractant de retirar tones i tones de fang. I tants treballs i esforços com han fet.
TREVA MOMENTÀNIA. Durant els dies immediats a les devastadores i simultànies riuades produïdes pels desbordaments del riu Magro i el barranc del Poyo, els actors polítics, govern i oposició, van contindre els que semblen són desitjos innats de llançar-se al coll de l'altre. Una contenció que va resultar ser momentània perquè bé prompte, els uns i els altres, atacant o defensant, ofenent o perorant, anaven a tractar de traure el major rèdit polític, fins i tot amb menyspreu manifest que tota actuació, i fins a paraula de més, que no tinguera com a propòsit principal tractar de minorar i remeiar l'abast de tanta desgràcia, no deixava de ser una menyspreable canallada.
Han passat poc més de tres setmanes de la DANA i ja no hi ha armistici que els frene. S'han llançat al coll quan encara són milers i milers de paisans els que diàriament tracten de tirar avant amb totes les forces. Es busca el mode i manera que Mazón baixe el cap per a tallar-li'l. Traure'l de la presidència de la Generalitat s'ha convertit en objectiu prioritari. També per al Partit Socialista, que no ho va fer en els primers moments, en el que semblava pur tacticisme interessat, perquè cada minut d'informatiu que es parle de Mazón no l'ocupa de la dona del president Sánchez. Eixa era considerada una raó per a no assetjar-lo. Fins i tot la secretària general del PSPV-PSOE, Diana Morant, va anunciar el seu suport als pressupostos de la Generalitat per al 2025. Oferiment que no consta haja sigut retirat però que davant l'ofensiva contra Mazón mal es compadeix.
MOCIÓ DE CENSURA. Cas a part és la proposta llançada pel síndic de Compromís, Joan Baldoví, de presentar una moció de censura. Donat que per a poder tramitar-la és necessària la signatura de vint parlamentaris i Compromís només té quinze en les Corts Valencianes, més bé semblava fum de canyot. L'oferiment fet als socialistes no va tindre cap èxit i Baldoví va haver de plegar veles sense haver obtingut més rèdit que un parell de titulars en premsa i unes declaracions radiofòniques. El Partit Socialista, amb Pedro Sánchez al capdavant del seu multitudinari equip d'assessors, ha conclòs que mantindre a Mazón en el seu lloc pot resultar-los positiu per als seus interessos electorals. El desgast del president de la Generalitat també ho serà per a Alberto Núñez Feijóo.
UN GENERAL AL COMANDAMENT. La crisi del Consell l'ha anada posant pegats Mazón per lliuraments. Primer va ser el nomenament de la vicepresidenta Susana Camarero com a nova portaveu del seu govern. Li va seguir el de Marián Cano com a consellera d'Innovació, Indústria i Turisme. La sorpresa majúscula va ser conéixer el nom de qui serà responsable de posar en marxa la maquinària que aborde la reconstrucció dels béns i serveis arrasats per la fúria de l'aigua. Nomenar vicepresident per a eixa ingent tasca a un militar d'alta graduació ha sigut una sorpresa amb no poca càrrega d'efecte. El tinent general Francisco José Gan Pampols compta amb un brillant full de serveis, també en desafiaments com el que haurà d'afrontar a València, són el millor aval perquè el seu acompliment siga encertat del tot.
Dos nous noms per a un Consell només renovat en part, són els de Juan Carlos Valderrama, que estarà al capdavant de la Conselleria d'Emergències i Interior, en substitució de la cessada Salomé Pradas, de la qual es va saber que no sabia com s'enviava un missatge d'alarma a través dels telèfons mòbils. Nuria Martínez Sanchis és la nova consellera de Justícia.
EL CAS TERESA RIBERA. Com tanta altres frases amb paternitat intercanviable o plagi manifest, és la que uns atribueixen a Winston Churchill i altres a Manuel Fraga Iribarne, quan és possible que no siga ni de l'un ni l'altre sinó de l'escriptor britànic Charles Dudley, i que és esta: “La política fa estranys companys de llit”. Ve al cas pels 'compadreos' que es donen a tot arreu. I en el si de la Comissió Europea, també. El nom de Teresa Ribera com a vicepresidenta d'Europa, tot i ser vetat pel PP espanyol, superarà totes les traves, perquè els socialistes europeus han acceptat a dos comissaris proposats per partits de la ultradreta italiana i hongaresa. Pedro Sánchez, amb la condició d'aconseguir el nomenament com a comissària de Teresa Ribera ha tornat a canviar d'opinió, encara que això li supose haver d'embeinar-se, una després de l'altra, totes les seues declaracions en contra dels perills de la 'fachoesfera'. De Sánchez pot esperar-se tot, fins i tot que critique al Rei Felip VI a plens pulmons, per haver-se quedat a Paiporta d'on ell va eixir per potes quan un pal de granera, llançat per un irascible veí, va colpejar a un membre del seu equip de seguretat.
