Quina sensació tan grata d'estar tan prop del comandament. De ja ser part del poder, va deure va experimentar en entrar a la sala en la qual els membres de la Interparlamentària del grup socialista, tots posats en peus, aplaudien fervorosos, fins i tot amb frenesí, l'arribada del seu indiscutit i indiscutible líder. I que ningú gose moure-li la cadira sota pena de decapitació. Ella formava part d'eixe xicotet seguici que li acompanyava, en el qual predominaven les dones, i que anava a seure uns moments després junt al líder. En esta ocasió, el seu gest dur, habitual en ella, que tantes vegades hem vist manifestar-se en els seus tibants maxil·lars, havia cedit i apuntava un somriure que va exhibir davant els reunits. Molt ficada en el seu paper de diva va saludar mentre seguia al cap, lliscant la seua mà dreta sobre la d'aquells que li la donaven, entre elles la Rafael Simancas, eixe secundari que no ha deixat de saltar de branca en branca, perquè fora de l'arbre socialista és el plor i cruixir de dents.
Ella, com si fora la futbolista Aitana Bonmatí que salta a la gespa moments abans d'iniciar-se el partit, va mirar a l'estesa i es va sentir feliç. Es va dir a si mateixa que sí, que havien sigut molts els anys de sacrificada militància en un poble de l'interior. Un esforç que ara bé mereixia gratitud i càmeres, menyspreant les mirades plenes d'enveja d'aquelles que la veien triomfar i es consideraven amb més mèrits per a estar on estava ella. Durant el curt recorregut, quant orgàsmic, va resultar escoltar, assaborir amb delit l'instant sentint-se copartícip del gratificant encomi que forma d'aplaudiment es feia arribar al cap, cabdill, guia, cacic i mentor.
Se sentia fort, poderosa, potent. Orgullosa d'haver arribat on havia aconseguit estar a base de renúncies, que alguns podran considerar desercions, fins i tot traïcions, però què més li donava a ella sent allí, tan prop del seu senyor, el mateix que moments l'havia saludada amb dos besos. El contacte del seu rostre amb el del cap, un cutis de pell morena per l'aire conejero* gaudit a l'agost quan, allunyat de tota preocupació monclovita i pertorbació governamental, maquinava nous modes i maneres de perpetuar-se en un poder en el qual tant costa mantindre's per culpa d'un cabró com el català eixe pròfug que no sap fer una altra cosa que demanar i demanar.
En aquell moment d'esplendor en l'herba interparlamentària, va voler la memòria portar-li el record d'aquella àvia –no, no, que era besàvia – una dona forta, treballadora del camp, bragada i resolta, que tan orgullosa se sentiria veient-la a ella estar en la cúspide del poder. I tan prop d'aquell home que, una vegada mort Robert Redford, les seues i els seus havien enfilat fins a la cúspide mundial de la bellesa masculina. Va despertar en la seua memòria l'anècdota. Una vesprada d'un setembre la besàvia discutia amb un comprador d'ametles arribat des de Llutxent, la quantia que anava a obtindre per vendre-li-les. “Has de pagar-me-les bé -- li va dir -- que mira quantes criatures tinc”. I el comprador, coneixedor de tots els recursos que han de servir a l'hora de negociar amb gent espavilada, va respondre a l'instant: “Si, però jo no te n'he fet cap”.
El que donaria la besàvia i la besneta per veure's ara, en aquell escenari i tan prop d'ell, mentre els fotògrafs de premsa i del propi gabinet de premsa socialista, s'esforçaven per aconseguir les imatges del moment. Ella, tot i sentir-se satisfeta i feliç, no deixava de maleir la presència d'aquella revellida companya que s'interposava entre ella i el president, impedint-li admirar més de prop el seu perfil i fer olor la seua fragància com era el seu desig. Tot arribarà al seu temps, pensava, mentre retornava amb la mirada la picada d'ullet que un company li va fer i que, en aquesta ocasió no el va molestar gens ni mica.
*Es referix de manera col·loquial als naturals de Lanzarote, per més que la Reial Acadèmia de la Llengua encara no s'haja assabentat del topònim, que té el seu origen en el nombre de conills que habitaven a l'illa.
