Un mes després de celebrades les nostres Festes de moros i cristians encara hi ha els qui ens pregunten als qui, ficats dins d'una olla de grans proporcions, se'ns va veure formant part de l'esplèndida de la Capitania Cristiana/Bucanera, al front de la qual ha estat Javier Ureña. Volen conéixer les raons per les quals se'ns va veure ficats en ella. Donat l'interés que hem observat tant en familiars com amics, curiosos i entremetedors, que no decau malgrat el mes ja transcorregut, creiem convenient donar un aclariment. I no al mode de don Pablo, alcalde de Villar del Riu, encarnat pel genial Pepe Isbert en “Bienvenido Mr Marshal”, quan va dir allò de “com a alcalde vostre que soc, us dec una explicació…”. No, el nostre va ser molt més senzill.
Arribat el dia de l'Entrada, després de l'esglai de la tempesta i la seua pedra, ens vestim com bonament vam poder amb les peces que se'ns havien buscat, amb independència de talles i grandàries atés que no es corresponia amb la nostra altura i menys amb les del calçat. La carrossa assignada als qui ostentem la condició de veterans, portava l'olla davant i darrere una cabana que a ulls dels espectadors el mateix podia ser gàbia gabial, presó o galliner, camuflat gràcies a la densitat del seu fullatge (que per a evitar malsanes interpretacions és un “conjunt de fulles d'arbres i d'altres plantes”) i impedia que els captius pogueren veure als qui veien l'entrada. I tampoc ser vistos, la qual cosa no deixava de ser un frustrant mode de participar, encara que anara sobre rodes, en acte tan espectacular com ho és l'Entrada.
Va ser en aquell moment, estant ja sobre la plataforma/carromato, quan fruit d'una ràpida ocurrència i deixant-nos portar per l'ancestral i característic mode de ser, el que més i millor modela la personalitat valenciana, que es manifesta en una frase definitòria com ho és “pensat i fet”, vam decidir ficar-nos en l'olla. Perquè, si en més d'una ocasió els qui ens coneixen han pensat o xiuxiuejat a la nostra esquena que ens faltava una bollideta, ara se'ns presentava perfecta l'ocasió d'acabar amb el problema. Aquell era el moment, i a la vista de tots, de proporcionar-nos “una bollideta”. Assignatura pendent que, miren per on, per a unes gents aprovem cum laude, mentre que per a unes altres, més susceptibles i puntimirades, vam suspendre patèticament tot i reconéixer afectuosament que “gallina vella fa bon caldo”. Contra gustos no hi ha res escrit. Aclarim finalment que el guisat, pese la nostra entusiàstica obstinació va quedar prou dessaborit per falta, sobretot, de sal i pebre.
